La combinació tecnologia-dret és fascinant. Tant, que costa molt treure alguna cosa en clar cada cop que es planteja un conflicte de drets, un dubte sobre una situació no prevista, o es produeix un canvi que afecta a la base del sistema. Però per molt fascinants que siguin les preguntes, no ens enganyem, el món gira mentre nosaltres li donem voltes al sexe dels iPads. Necessitem respostes. Coherents, eficaces i a temps.

Lots of holes by rob patrick

He fet una llista ràpida d’assumptes que ens han acompanyat durant el 2012, però que segueixen aquí, el 2013. Es tracta de temes importants, de preguntes la resolució de les quals ens permetria veure una mica més clar per on anem i per a què. 11 preguntes que amaguen 11 forats per on se’ns escapen oportunitats cada dia.

1. De qui és l’expressió “App Store”? 

Apple i Amazon porten temps barallant-se per aquesta qüestió. De moment, als Estats Units han decidit que no ha existit publicitat enganyosa per part d’Amazon en anomenar “App Store” a la seva botiga d’aplicacions per smartphones i tablets, atès que, com sembla lògic pel nom, és una botiga i ven aplicacions (Apps). Tranquils  que ara se’n van tots a un altre jutjat a veure si hi ha hagut alguna infracció de la marca registrada, que és un altre tema, jurídicament parlant. Que si “App” és el diminutiu d’Apple, que si és un terme genèric  Mentre ambdues companyies facturin el que facturen, hi ha diners per estona per pagar advocats i taxes judicials. Per no parlar de les guerres de patents.

2. Què passarà amb el Sistema de noms de domini d’Internet? 

Com ja vàrem explicar aquí fa uns mesos, estem en ple proces d’ampliació de la llista de coses que poden anar darrere del punt en les adreces d’Internet. Deixant de banda les disputes entre els gegants i els trolls del sector, ningú acaba de tenir clar què caldrà fer quan hi hagi la possibilitat de comprar el nom de la nostra empresa amb 50 terminacions més, ni quin impacte global tindrà o cóm afectarà a l’actual ordre de les coses d’Internet.

3. S’autodestruirà la comissió Sinde-Wert-fantasma? 

Rip! A Remix Manifesto by colindunn CC by 2.0

Un any després, l’assumpte continua essent una vergonya: lleis modificades amb calçador i vulnerant normes de rang superior (i els drets ciutadans que s’hi contenen), secretisme administratiu propi de estats que cremaven llibres en comptes de protegir-los, malbaratament de despesa pública per muntar tot un tinglat que segueix essent ineficaç i feroçment criticat, etc. L’arribada d’una normativa sobre propietat intel·lectual que doni una solució digna i justa per tothom sembla cada cop més llunyana.

4. Naixerà un servei de missatgeria instantània que garanteixi la protecció de la privacitat i la seguretat dels seus usuaris?

Tots sabem que Whatsapp té unes mancances tan grans en aquest aspecte com gracioses són les seves emoticones. Però el seguim fent servir amb fruïció i, a sobre, ens hem tornat al·lèrgics als SMS, així que els preocupats anem a la cerca d’una alternativa que ens faci sentir més segurs. No és fàcil: que si uns no funcionen a tots els dispositius, que si altres són de les companyies telefòniques i això si que no, que si altres són més avançats però tampoc són del tot respectuosos i si és així, per què canviar. El més fort és que, com acostuma a passar amb els serveis de consum massiu  no aconseguim fer que les empreses modifiquin la seva manera de fer les coses per respectar els nostres drets, simplement ens agrada triar de qui depenem.

5. Podrem donar-li una resposta de “sí o no” a un client que ens pregunti si la llei espanyola s’aplica a Google?

Fins el moment, no aconseguim sortir del “depèn”: d’una banda, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades canvia de criteri amb freqüència, alimentant la confusió dels professionals del sector; de l’altra, Hisenda som tots menys els gegants d’Internet que poden triar on tributen al seu gust, encara que facin aquí gran part del seu negoci. I qui diu Google diu Amazon, Facebook, Microsoft, etc.

6. Aconseguiran els mapes d’Apple posar-se al nivell de GoogleMaps?

O si més no al d’aquells mapes que et fa la gent en un tovalló de paper, a mà alçada. Doncs això, mentre Google té a tios corrent pel Gran Canyó amb càmeres al cap, els d’Apple encara no s’han refet del fiasco de fa uns mesos. Han de millorar coses tan bàsiques com on hi ha carreteres i on no, quines coses no han de mostrar-se a un mapa, resoldre adequadament els conflictes amb termes que donen nom a llocs diferents separats per milers de quilòmetres, etc. Però vaja, segur que als Termes i Condicions posa que el servei s’ofereix “as is” que és com es diu a Amèrica que “si no funciona, t’aguantes i no pots queixar-te per haver caminat una hora en la direcció contrària al teu destí perquè l’aplicació t’ha indicat malament”.

7. Veurà la llum la nova Normativa Europea sobre Protecció de Dades?

Portem tant de temps donant-li voltes al dret a l’oblit, a la privacy by design, les cookies, etc. que sembla que siguin temes ja resolts, però no ho estan  Mentre la tecnologia  la societat i les empreses avancen cada cop més depresa cap a un futur que cada dia és menys desconegut, els nostres òrgans legislatius segueixen movent-se a ritme de creuer i així no hi ha manera de resoldre qüestions jurídiques ni conflictes de drets ni res de res.

8. Trobarem la manera d’abordar amb sentit comú el tema dels perfils falsos i la suplantació d’identitat a les xarxes socials?

Identitat Click (Foto de Freddy The Boy CC by 2.0)

Facebook té mil milions d’usuaris, un exagerat percentatge dels quals són robots, mascotes, fantasmes o estan morts. I tot així ens exigeix que donem les nostres dades reals o ens fa fora. Twitter deixa que cadascú trii el seu nom d’usuari i el seu procediment de verificació de comptes oficials només funciona a petició, de manera que cada dos per tres tenim algú que es fa passar per un altre (aprofitant-se de l’aparença de legitimitat d’un nom d’usuari) per propagar bulos, matar famosos o insultar.

9. Tornarà Kim Dotcom a regnar en el món de les descàrregues?

En breu sortirà el nou Mega i podrem comprovar per nosaltres mateixos què ha canviat. Pel que fa a les causes judicials (és o no il·legal el P2P, ha comés irregularitats l’FBI, és possible recuperar els milions d’arxius dels usuaris, etc.), crec que caldrà que esperem a la pel·lícula.

10. Aconseguiran les obres orfes que la Unió Europea els doni un tracte digne?

La normativa que regula la durada dels drets de propietat intel·lectual porta dècades essent modificada a mida dels interessos de la indústria discogràfica, editorial i audiovisual. Com a conseqüència d’aquesta incessant pròrroga de terminis, tot i que la producció artística ha crescut exponencialment des dels anys 60, el conjunt d’obres artístiques, científiques i culturals que integren el domini públic gairebé no creix. A més a més, hi ha milers d’obres abandonades, els drets de les quals ningú reclama ni exerceix, però que es presumeixen, impedint-ne l’accés i gaudiment per part dels ciutadans i, encara pitjor, sovint també la seva conservació o recuperació per part de les institucions públiques i privades que les custodien. La Unió Europea prepara una nova norma que arreglarà una mica la situació, però això no és suficient.

11. I la bretxa digital?

CC by 2.0 Olga Berrios via Compfight

Durant segles hem vist les diferencies socials, econòmiques i demogràfiques que provoca en la població la dificultat per accedir als recursos bàsics (aigua, menjar, medicaments). També hem vist els estralls que causa l’analfabetisme i com n’és d’imprescindible l’escolarització i el respecte a drets fonamentals com el lliure accés a la informació i a la cultura o la llibertat d’expressió.

L’aparició d’Internet i la proliferació de gadgets connectats no ha fet més que confirmar-ho, així que comencem a tenir una nova versió d’un vell problema: la bretxa digital. Com podran tenir les mateixes oportunitats d’aprendre els nens que no puguin accedir a tots aquests recursos, com afectarà això a la seva manera de relacionar-se socialment?

No sé vosaltres, però a mi això de no poder tatxar res de la meva llista de coses pendents durant mesos (o anys) em dona molt mal rotllo. De vegades acabes cometent l’error de pensar que si no les has resolt és que no són importants. Ho comprovarem al desembre.

Aquest post va ser publicat originalment a la secció “Bloggers” de Todostartups, on col·laborem habitualment.

Protecció de Dades i Propietat intel·lectual

Passa sovint que de tant veure que tothom fa una cosa, acabem  pensant que és la cosa que cal fer. Així, una simple pràctica comercial pot esdevenir norma per alguns. Aquesta falsa creença provoca que hi hagi gent pel món posant demandes per vulneració de drets que ni tan sols existeixen.

Passa una cosa semblant amb el “product placement”, una tècnica publicitària que consisteix en fer aparèixer determinats productes o marques a una sèrie de televisió o pel·lícula de cine, per tal que els espectadors pensin que la marca és estupenda perquè la fa servir tal personatge. Deixant de banda si l’aparició de la marca en qüestió està millor o pitjor tractada pel que fa a coherència narrativa; no es pot negar que és una tècnica que fa anys que ha envaït la industria audiovisual.

El “product placement” aprofita les “escenes de la vida quotidiana” d’una pel·lícula, per exemple, per fer aparèixer els productes d’una determinada marca, en comptes de qualsevol altra que podria ocupar el seu lloc. I com s’aconsegueix això? Doncs pagant. Les marques paguen molt per sortir en alguns llocs. Tant, que acaben creient que tenen dret a decidir si els seus productes surten o no en una pel·lícula i de quina manera. Aquí és on rau l’error. Quan un es dedica a la publicitat acaba pensant en termes publicitaris, així que no se li acut cap altre motiu legítim perquè una marca de cervesa surti en una pel·lícula diferent a que l’empresa ho vulgui.

La legislació de marques les defineix com un dret que permet distingir els productes o serveis propis dels d’altres empreses, dins del tràfic mercantil; però això no implica que ningú pugui mai utilitzar la marca o esmentar-la (i encara menys cadascun dels exemplars dels productes) en altres àmbits i dins de contextos totalment legítims.

“Flight” film poster. (C) Paramount Pictures. Source Wikimedia

Els propietaris de Budweiser no ho veuen així. Resulta que no els agrada que a la pel·lícula “Flight” Denzel Washington es dediqui a beure la seva innocent beguda en grans quantitats i en situacions molt poc recomanables, com conduir. Diuen que ningú els ha demanat permís, que no l’haurien donat per a aquesta mena d’ús i demanen que es retirin les imatges on surti la marca.

No fos cas que algun espectador innocent descobreixi que si et beus 10 ampolles de Budweiser seguides potser acabes borratxo (i a sobre no sigui capaç de deduir que passarà el mateix amb qualssevol altra marca de cervesa).

És clar, ells deuen pensar que l’únic motiu de que surti una ampolla de Budweiser a la pel·lícula és per donar-li publicitat a la marca, i com que ells no ho han aprovat i pagat i no s’emportaran beneficis, no hi pot aparèixer. Afortunadament les creacions artístiques (incloses les pel·lícules d’acció) no es regeixen per aquests paràmetres. Atès que el protagonista és un pilot d’avions alcohòlic, fent servir el sentit comú, no desentona que se’l vegi bevent alcohol més enllà del límit recomanat per les autoritats sanitàries i en contextos que fa algunes dècades van deixar d’aparèixer als anuncis per ser políticament incorrectes. També sembla clar que una pel·lícula que pretén situar-se en el món real, que podria estar passant ara mateix a l’altra banda del carrer, perdria gran part de la seva credibilitat si els productes de consum diari que hi apareguessin fossin sempre de marques inventades o desconegudes (el que van fer als dibuixos de “El coyote y el correcaminos” amb la “marca ACME” no funciona sempre).

Els de la Paramount han contestat més o menys això: que no ho heu entès, que qui decideix què surt a la nostra pel·lícula som nosaltres i si surt una ampolla de cervesa és perquè algú se la beurà, com diria Chejov, i si és Budweiser és perquè ho justifica el guió. No és per fer publicitat de Budweiser o generar una imatge positiva o negativa sobre ella en la ment dels espectadors. I no cal que us demanem permís per fer-ho.

Propietat intel·lectual

Cada dia rebem una gran quantitat de correus electrònics, tant als nostres comptes de correu personals com als professionals. A més a més, quan actuem en qualitat de professionals o empreses, també enviem correus electrònics. Tant si ens posem en la posició del destinatari del correu, com si ho fem en la del remitent, és habitual tenir dubtes sobre la legalitat d’aquests missatges.

Puc enviar informació publicitària a qui jo cregui que pot interessar-li el meu producte o servei? He de suportar estoicament els correus electrònics de totes les empreses amb les que he tingut tracte alguna vegada a la vida, encara que no m’interessi?

Si bé és cert que en la majoria d’ocasions hi haurà altres normes a tenir en compte (les que tracten la  protecció de  dades personals, per exemple, quan l’adreça de correu electrònic permeti identificar una persona i es consideri dada personal), saber si un correu electrònic amb contingut comercial s’ajusta o no a la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i el Comerç Electrònic (LSSICE) és una manera fàcil de fer un primer filtre de legalitat.

Espero que aquestes senzilles preguntes ajudin tant a particulars com a empreses i professionals a saber si el que envien i reben és o no legal.

1. Aquest correu electrònic és una comunicació comercial?

D’acord amb la LSSICE ho serà  qualsevol forma de comunicació dirigida a la promoció, directa o indirecta, de la imatge o els béns o serveis d’una empresa, organització o persona que realitzi una activitat comercial, industrial, artesanal o professional.

En canvi, no es considera una comunicació comercial comunicar les dades que permetin accedir directament a la activitat d’una persona, empresa o organització, com per exemple el nom de domini o l’adreça de correu electrònic, ni les comunicacions relatives als béns, als serveis o a la imatge que s’ofereixi quan  siguin elaborades per un tercer sense contraprestació econòmica.

És a dir, si jo li envio un correu electònic a un amic amb la informació sobre un restaurant que m’ha agradat sense que el restaurant en qüestió em compensi de cap manera per fer-ho, no serà una comunicació comercial i no caldrà seguir passant el filtre de les següents preguntes.

En canvi, si la resposta a aquesta primera qüestió és afirmativa d’acord amb les definicions esmentades, caldrà seguir fent preguntes. I si la resposta a alguna d’elles és “no”, hi ha alguna cosa que no està ben feta.

2. És legítima aquesta comunicació comercial o publicitària?

Aquesta potser és la qüestió més important: serà legítima aquella comunicació que hagi estat sol·licitada o autoritzada expressament pel destinatari; o bé formi part d’una relació contractual previa (si les dades es van obtenir legalment i es refereix a productes o serveis de la mateixa empresa que són similars).

Si el destinatari del correu no és el teu client o usuari, ni t’ha demanat que li enviïs la informació, ni t’ha autoritzat per què ho facis; segurament no pots fer-ho. Si et va comprar una samarreta, no podràs enviar-li informació sobre una empresa d’assegurances per la llar. Ah!, i que puguis trobar adreces de correu electrònic de professionals i particulars a Internet no vol dir que es puguin recopilar i utilitzar per enviar spam.

Es considera spam l’enviament massiu de comunicacions comercials o més de 3 en un any al mateix destinatari, sense cumplir els requisits que ja hem esmentat.

 3. S’ identifica com publicitat?

Al missatge ha de constar-hi que es tracta de publicitat (hi diu “publicitat” o “publi” a l’inici del correu o a l’assumpte?). Si fas publicitat has de dir-ho. No s’admet la publicitat encoberta. La gent ha de poder distingir a simple vista si es tracta d’un missatge publicitari o no (per exemple, fa referència a la gestió de la teva relació com a client de l’empresa que te l’envia).

4. Diu qui és l’anunciant?

Al correu hi ha de constar clarament en nom de qui s’envia (no l’empresa que fa la publicitat, si és que és diferent, sinó l’anunciant). ¿Diu qui és l’empresa que s’anuncia, no només el producte o servei? El destinatari ha de poder saber a simple vista i sense sortir del correu de qui són els productes o serveis dels que rep publicitat, no l’empresa o servei que realitza la campanya de mailing. Està prohibit enviar correus que ocultin o dissimulin la identitat de l’anunciant o bé incitin a visitar pàgines que contravinguin aquesta norma.

5. Informa de què s’ha de fer per parar de rebre aquests correus?

S’informa de la possiblitat d’oposar-se al tractament de les dades amb finalitats publicitàries i de com fer-ho de manera senzilla i gratuïta? Ningú està obligat a rebre publicitat i s’ha d’oferir una manera fàcil per deixar de rebre-la sense que suposi un cost adicional pel destinatari, i informar sobre la manera de fer-ho a cada correu que s’enviï.

6. Facilita una adreça de correu electrònic per demanar que no s’enviïn més correus?

L’última reforma de la llei exigeix que si la comunicació comercial es fa per correu electrònic, el destinatari sempre ha de poder donar-se de baixa enviant un correu electrònic (al remitent o a una altra adreça que es faciliti dins del text del correu); malgrat que es puguin  habilitar altres mitjans en paral·lel (fer clic a enllaços, opcions dins de l’àrea d’usuari, etc). El correu ha d’incloure una adreça electrònica vàlida a la que pugui dirigir-se el destinatari per exercir el seu dret d’oposició (si la que remet el missatge és un “donotreply” caldrà habilitar-ne una altra).

7. Es veu clarament que és un concurs, sorteig o promoció i quines són les condicions d’accés?

Si són concursos, promocions, sortejos, etc., el missatge ha de deixar clar que ho són i quines són les condicions de participació. A més a més ha de tenir l’autorització prèvia per fer-los. Si sorteges un iPad entre els que es subscriguin a la teva Newsletter no diguis que “si et subscrius guanyaràs un iPad”. Explica quines són les condicions per participar al teu concurs (edat, territori, nacionalitat, termini, exclusions…), com es determinaran els guanyadors i com es publicitarà el resultat. Si no vols incloure tota aquesta informació al correu, afegeix un enllaç que porti directament a la pàgina en la que consten les bases legals del concurs o adjunta-les en un fitxer pdf.

8. I per acabar, l’empresa actúa tal com diu que ho fa als seus correus o a la seva pàgina web? 

No serveix de res incloure tota aquesta informació si a l’hora de la veritat l’empresa no fa cas de les peticions de baixa dels seus usuaris o clients i segueix enviant-los correus encara que tingui constància de que li han demanat que ho faci. Per una empresa o professional, cumplir amb aquestes normes implica implementar els procediments interns correctes i preocupar-se de que les persones encarreguades d’aplicar-los ho facin. Pel que fa als particulars, a més a més de de parar de tenir tractes amb empreses que no respecten els seus drets, poden exigir el seu compliment de diferents maneres i denunciar les infraccions per tal que aquestes empreses siguin  sancionades i, amb una mica de sort, modifiquin la seva manera de fer.

Encara et queden dubtes? A Lex Go! podem ajudar-te a resoldre’ls!

La versió en castellà d’aquest post va ser publicada originalment a la secció “Bloggers” de Todostartups, amb la que col·laborem habitualment.

Comerç electrònic

Ets dels que aprofiten l’estiu per fer canvis de look al teu web o buscar coses interesants que puguis fer servir en un futur? O bé et ve de gust gaudir d’una mica de cultura? Ets dels que no està per despeses extra?

Aquests són alguns llocs que ens agraden i que ofereixen multitut de recursos de qualitat, gratuïts i per a ús lliure. Esperem que us ajudin a passar aquest estiu de retallades.

Icones, dibuixos, plantilles i fonts tipogràfiques

Professions by Charles Esquiaqui

A Snap2Objects tenen una secció de Freebies sota Llicència CC 3.0. Ofereixen icones i plantilles molt interesants amb temàtiques d’allò més variat (motius ètnics, decoratius, etc.).

FreeIconsDownload també té sets d’icones i botons de tota mena, amb llicències Creative Commons.

A The Noun Project tenen una creixent selecció d’icones vectorials i minimalistes en negre que estan en domini públic o sota llicències Creative Commons.

Angry Birds Inspired Social Media Icons by Geno Arguelles

Als Freebies de SpoonGraphics pots trobar a més a més d’icones, fons de pantalla i textures per fer servir en els teus projectes comercials o personals, en funció de la seva llicència CC.

Smashing Magazine també compta amb una secció de Freebies en la qual van publicant paquets d’icones de diferents dissenyadors, que els alliberen a canvi de donar-se a conèixer a la web. Pots descarregar-te’ls i fer-los servir lliurement (llegeix en cada cas si en pots fer un ús comercial o no).

Els de Youthedesigner també tenen secció de Freebies que pots utilitzar gratis i com vulguis sempre i quan en reconeguis la procedència i enllacis al seu web.

Tipografia PEZ

Dafont ofereix tipografies de tota mena i també siluetes i icones agrupades en categories temàtiques. Llegeix bé les indicacions que apareixen en descarregar-les, doncs no totes tenen la mateixa llicència. Una altra opció per trobar fonts tipogràfiques originals és Urbanfonts.

Fotografies o imatges

L’Arxiu fotogràfic del Govern Basc posa a disposició dels ciutadans centenars de fotografies sota una llicència CC BY 3.0.

A Woophy hi ha fotos de paisatges i elements arquitectònics i urbans que pots cercar mitjançant un mapa del món. Les fotos es poden descarregar i fer servir amb fins no comercials.

Foter té un bon catàleg de fotos i cadascuna indica la llicència d’ús. A Openphoto hi hales fotos es troben agrupades per categories i indiquen la llicència d’ús (normalment alguna de les CC).

Les fotos de Freerangestock també es poden utilitzar amb fins comercials.

Si busques alguna cosa més científica, a The Cell Image Library tenen un repositori públic d’imatges i vídeos de cèl·lules.

I això no és tot! Altres llocs on segur que trobaràs fotos que podràs fer servir sense pagar són: Wikimedia CommonsCompfight, Flickr, Stock.XCHNG, Freefoto, Morguefile, Stockvault, Pixelgalerie (en alemany) i Everystockphoto.

Et cal un programa gratuït per retocar les fotos? Hi surten uns quants aquí i aquí.

Llibres

Si et ve de gust aprofitar el temps per llegir i treure-li més suc a algun dels teus gadgets digitals, a Internet pots trobar lectures gratuïtes per a tots els gustos:

El Libro Total és un ambiciós projecte que compta ja amb més de 40.000 obres a la seva plataforma digital i gratuïta de libres en castellà (pràcticament tots en domini públic).

A Wattpad trobaràs milers de libres electrònics per descarregar al teu dispositiu.

Si no ets gaire de best-sellers, Bookprep és una web on pots cercar i llegir (gratis) llibres que ja no s’editen o són molt difícils de trobar a les llibreries. També pots demanar que te’ls imprimeixin i te’ls envien a casa (per uns 30$).

Tophqbooks és un cercador de llibres i documents en Pdf que es poden descarregar lliurement.

Pel·lícules i vídeos

Vols veure una mica de cine? Un documental? Dibuixos animats? Un concert?

A Open Culture han penjat 500 pel·lícules que pots veure online de forma gratuïta, incloses obres de Hitchcock, Kazan, Kubrick i Welles, documentals, pel·lícules mudes i cinema d’animació. Això sí, en anglès.

Un altre lloc on pots trobar i veure en streaming pel·lícules i documentals és Moviesfoundonline, que recull una bona quantitat d’obres que ja es troben en domini públic.

A Europeana han digitalitzat i posat a disposició del públic col·leccions culturals de tota Europa: obres d’art de tota mena, llibres, pel·lícules, diaris, manuscrits, etc.

Archive.org té una gran varietat de vídeos, pel·lícules i documentals, la majoria disponibles per a descàrrega gratuïta.

Ah, i si ets d’aquells que es posen una mica nostàlgics, a la web del Museum of Endangered Sounds” hi trobaràs sons que estan en perill d’extinció (perquè els aparells que els generen ja no es fan servir) com el de les màquines d’escriure o el del videojoc de Pacman.

Propietat Intel·lectual

Cada dia hi ha més empreses i professionals que operen a Internet, bé perquè incorporen aquesta via al negoci que ja tenien, com una manera més d’oferir-se i fer-se conèixer als seus clients potencials, o bé perquè neixen directament on line, estalviant-se moltes despeses derivades de la presència física del negoci i aprofitant els avantatges que ofereix la xarxa.

Internet té molts avantatges i cal saber aprofitar-los sense sacrificar innecessàriament aspectes que són y han estat sempre vitals per a qualsevol negoci. En aquest post volem posar l’atenció en un d’aquests aspectes: els teus clients. Hi ha una sèrie d’obligacions legals que has de complir. Avui ens fixarem en aquelles que es refereixen a drets que tenen els particulars amb els que et relaciones.

Tothom vol ser ben tractat, que respectin els seus drets i que responguin de forma adequada a les seves peticions legítimes. Com facis això determinarà en gran mesura l’opinió que els teus clients tindran de tu, la seva intenció de tornar a comptar amb tu o no, com parlarà de tu, si et recomanarà, etc. Aquest és el nucli de la teva reputació com empresa o professional i has de cuidar-lo per evitar que destrueixi tot el que has construït, i aconseguir que reforci la reputació que ja hagis obtingut gràcies a un bon producte o servei.

1. Informació i Consentiment (dades personals)

Si vols recollir dades personals de gent i/o utilitzar-les al teu negoci, has de tenir clares dues coses: la primera és que has d’informar correctament a  les persones de qui reculls les dades abans no te les donin (quines dades reculls, per a quines finalitats, per a qui, on les emmagatzemaràs, etc.) en segon lloc, en determinats casos, per utilitzar-les amb determinades finalitats (publicitat, cessions a tercers, etc.) els hauràs de demanar que t’autoritzin a fer-les servir abans de fer-ho . És cert que la llei recull algunes excepcions, però assumir això com a principi bàsic del teu plantejament empresarial t’estalviarà molts disgustos. Parlem de formularis de contacte, de subscripcions, registre d’usuaris, qüestionaris, etc.

2. Drets ARCO

Es tracta de drets relacionats amb les dades personals, online i offline, que permeten que els seus titulars controlin (en part) què és el que els altres fan amb les seves dades. Són 4 drets; Accés (saber quina informació tens, d’on l’has tret, i per què la fas servir), Rectificació (corregir dades errònies), Cancel·lació (donar-se de baixa) i Oposició (demanar-te que no facin servir les dades per fer publicitat, per exemple). Si reculls o fas servir informació dels teus clients (nom, correu electrònic, telèfon, foto, dades bancàries, data de naixement, preferències, etc.) tinguem-ho en compte: poden exercir-los quan vulguin i has de respondre adequadament si no vols  arriscar-te a ser sancionat.

3. Comunicacions comercials

Les comunicacions amb els clients poden fer-se per moltes vies (premsa, telèfon, SMS, fax, correu electrònic, etc.). Les comunicacions electròniques són les que es fan per correu electrònic o mitjans equivalents (SMS, MMS…) i tenen una regulació pròpia  i una mica diferent de la resta.

En concret: està prohibit enviar correus electrònics comercials, promocionals o publicitaris si el destinatari no te’ls ha demanat abans o autoritzat expressament, excepte que formin part d’una relació contractual prèvia i es refereixin a productes semblants i de la mateixa empresa. També has de fer constar clarament que es tracta de publicitat, en nom de qui es fa i donar accés fàcil a les regles de participació a concursos, promocions, etc. A més a més, cada vegada que enviïs un correu comercial has de donar l’opció al receptor de donar-se de baixa per tal de parar de rebre’ls de manera senzilla per un mitjà electrònic i gratuït. A més a més, pot ser que també hagis de tenir en compte la legislació específica sobre publicitat i/o competència deslleial.

4. Contractació electrònica

Per contractar per via electrònica (mitjançant correus electrònics o mitjançant una pàgina web o una aplicació mòbil, per exemple) cal complir uns quants requisits:

Abans: Informar dels tràmits a seguir per contractar, de com s’arxiva i s’accedeix al document del contracte, de com es poden corregir errors, dels idiomes en que es pot contractar i de les condicions generals de la contractació (que han de poder emmagatzemar-se i reproduir).

Després: Confirmar la recepció de l’acceptació de l’oferta, ja sigui mitjançant correu electrònic en un termini e 24 hores, ja sigui pel mateix mitjà utilitzat per l’acceptació de manera immediata, sempre que pugui ser arxivada pel destinatari.

A tot això haurà d’afegir-hi la normativa sobre consumidors i usuaris, la de condicions generals de la contractació, la de contractació a distància ila de crèdits al consum, si són aplicables.

5. Informació com a prestador d’un servei de la societat de la informació

L’anomenat “avís legal” recull una sèrie d’ informació que la llei obliga a facilitar a tots els prestadors de serveis de la societat de la informació per tal que la gent sàpiga amb qui tracta i com contactar si hi ha algun problema. Ha de ser accessible per mitjans electrònics (per exemple al lloc web), de manera permanent, fàcil, directa i gratuïta. No proporcionar aquesta informació als visitants i clients  pot fer-los desconfiar de la teva honestedat o transparència com a venedor, i a més és absurd (excepte que et dediquis a alguna cosa “no gaire legal”) perquè  pot comportar-te una sanció important que evitaries afegint un petit text al teu web.

6. Devolucions

Els consumidors i usuaris (és a dir els teus clients que són particulars, no empreses o professionals) tenen dret a desistir de les seves compres durant (com a mínim) els 7 dies següents a la celebració del contracte o entrega del producte. O sigui, tornar-te el producte i que tu els tornis els diners, sense que calgui que justifiquin el motiu i sense penalització per part teva (però sí que pots cobrar-los les despeses d’enviament). Has d’informar-los d’aquest dret i de com exercir-lo. Si no ho fas, el termini per desistir s’ampliarà a 3 mesos. Alguns productes i serveis, per la seva pròpia naturalesa estan exclosos d’aquest règim ( productes fets a mida o personalitzats, que caduquen o es deterioren, de consum immediat com les descàrregues digitals, la premsa diaria).

7. Cookies

Si pretens que el teu lloc web faci servir cookies has de saber que  després de la darrera reforma normativa europea no pots fer-ho alegrement. Sempre hauràs d’informar prèviament i de manera clara de quines cookies vols fer servir, amb quina finalitat i de qui són. A més a més, no podràs instal·lar-les sense tenir el consentiment del navegant. Hi ha dues excepcions, les cookies tècniques (sense aquestes la comunicació a través de la xarxa és impossible), i les que són estrictament necessàries per prestar el servei que el destinatari ha sol·licitat expressament. Per la resta de casos (seguiment de navegació, elaboració de perfils, cookies de tercers, analítica web, etc.) hauràs de tenir permís.

8. Fur

La llei estableix unes quantes excepcions a la llibertat de pactes pel que fa referència a la contractació amb consumidors i usuaris. Amb l’objectiu de garantir que pugui defensar els seus interessos de manera real i efectiva en cas de conflicte sobre el contracte, el consumidor sempre podrà demandar a l’empresa als jutjats del seu domicili. Això vol dir que s’ha d’anar amb compte quan es redacten els Termes i Condicions amb el típic “renuncies de forma expressa al teu fur i tots els conflictes derivats d’aquest contractes es resoldran als jutjats de “la ciutat escollida per l’empresari o venedor”". Aquesta estipulació podrà ser vàlida en les relacions entre empreses o professionals, però si apareixen en un contracte amb consumidors seran nul·les i seguiràs obligat a què el procediment judicial es celebri a la ciutat del teu client si aquest ho vol així.

Aquest post ha estat publicat orignialment a la secció “Bloggers” de Todostartups, amb qui col·laborem habitualment.

Comerç electrònic

Aquest divendres es farà la tercera edició de la nova iniciativa de Salto con Red: els “Saltayunos”.  En un format proper i desenfadat, ofereixen un esmorzar de divendres als emprenedors que s’hi vulguin apuntar, alhora que els aporten algun contingut que els pugui interessar i els faciliten un espai per al networking.

En les dues edicions anteriors han estat treballant com presentar els seus projectes davant de possibles inversors.  En el d’aquest divendres “lo legal no quita lo valiente”, treballarem algunes qüestions jurídiques que creiem que poden ser de molt interès pels nous empresaris. Els nostres companys de Delvy Asesores ens parlaran de la importància d’un bon pacte de socis i ens donaran instruments per negociar determinades clàusules, bàsiques per al desenvolupament del negoci. Nosaltres hi serem per ajudar als emprenedors disposats a “saltar a la xarxa” a tenir present que internet no és “la ciutat sense llei” i resoldrem tots els dubtes que ens plantegin tant pel que fa la seva pròpia protecció jurídica, com la dels usuaris dels seus productes on line  (comerç electrònic, protecció de dades personals, propietat intel·lectual, etc.).

Comercio electrónico

Darrerament s’ha parlat molt sobre l’ampliació dels noms de domini d’Internet: que si cada empresa podrà tenir un “puntelseunom”, que si uns quants aprofitats es posaran a registrar com a bojos tots els noms de domini que se’ls passin pel cap per fer-hi negoci (com ja va passar i segueix passant amb els dominis), que si amb els .com i companyia ja n’hi havia prou, que si és absurd i repetitiu (imegineu-vos www.latevaempresa.latevaempresa en lloc de www.latevaempresa.com), que si és molt car i només està a l’abast d’uns quants.

Si però, de què estem parlant exactament? Esperem que aquest post serveix per respondre a algunes preguntes.

1. Què són i per què serveixen els noms de domini?

El sistema de noms de domini (DNS, en anglès Domain Names System) serveix per traduir les adreces IP (que són un seguit de números), a termes més fàcils d’utilitzar i recordar per les persones, que estem una mica més limitades que els ordinadors per aquestes coses. N’hi ha de dos tipus:

Els ccTLDs són dominis de nivell superior geogràfic o dominis de nivell superior de codi de país (en anglès country code top-level domain) i el seu ús està reservat per als països o territoris dependents. N’hi ha 293.

Els gTLDs són els dominis genèrics de nivell superior (en anglès és generic top-level domain). Fins ara només n’hi havia 22 (.biz, .com, .edu, .gov, .info, .int, .name, .net, .org, .aero, .asia, .cat, .coop, .eu, .jobs, .mobi, .museum, .pro, .tel, .travel, arpa y .root) però estem en ple procés d’ampliació.

2. Qui regula i gestiona el DNS?

L’ICANN és la Corporació d’Internet per l’Assignació de Noms i Números (en anglès Internet Corporation for Assigned Names and Numbers).

És una organització sense ànim de lucre creada el 1998, que opera a nivell internacional i és la responsable d’assignar les adreces del protocol IP, dels identificadors de protocol, de les funcions de gestió del sistema de domini i de l’administració del sistema de servidors arrel. Els seus processos estan basats en el consens.

Els dominis geogràfics són adminsitrats per organitzacions sense ànim de lucre a cada país, delegades per l’ICANN per administrar els dominis territorials. A Espanya el domini .es és gestionat per Red.es.

Els dominis genèrics no són controlats ni gestionats per cap país, sinó per l’ICANN. Existeixen dues categories: els patrocinats i els no patrocinats. Els primers reben el suport d’organismes privats, mentres que els segons, per ser considerats d’interès públic, són mantinguts i regulats directament per l’ICANN i les entitats internacionals. Per exemple, la  Fundació puntCAT gestiona el .cat. (relacionat amb la llengua i cultura catalana).

3. Com funciona el nou procés d’adjudicació?

L’ICANN va obrir al gener d’aquest any un procés per introduir nous noms de dominis genèrics de nivell superior en el sistema de dominis. Qualsevol persona, empresa o organisme podia sol·licitar el nom de domini que volgués. El termini per presentar les sol·licituds va finalitzar el passat 30 de maig i s’acaba de fer pública la llista de les 1920 peticions.

Ara s’obrirà un periòde de 7 mesos per tal que qualsevol persona pugui presentar objeccions a les sol·licituds. Segons els màxims responsables de l’ICANN el procés d’aprovació és rigorós i s’analitzarà amb profunditat si hi ha conflictes amb marques o drets de propietat intel·lectual existents, així com les possibles amenaces a la seguretat i estabilitat d’Internet derivades de similituds amb altres TLDs preexistents.

Els nous dominis es posaran en funcionament en grups de 500 i s’espera que la primera tanda entri en vigor el març de 2013.

4. Quins noms s’han demanat?

Una tercera part de les sol·licituds (731) entren en conflicte amb altres, ja que hi ha fins a 231 noms que han estat demanats per més d’un sol·licitant. El nom més sol·licitat és .app, amb 13 sol·licitants (inclosos Google i Amazon).

Google, que mai no s’està de res i no deu tenir problemes de diners, ha demanat més de 100 noms de domini (mireu a nom de Charleston Road Registry Inc. a  la llista), alguns fan referència a les seves pròpies marques, com .android, .google, .chrome, .gmail i .youtube.; i d’altres són molt variats. Amazon n’ha sol·licitat 76; Microsoft n’ha sol·licitat 11, inclosos .xbox, .hotmail i .windows. A Apple són minimalistes fins i tot per això, una sola petició: .apple.

Alguns exemples de noms que tenen diferents pretendents: .basketball, .beauty, .casino, .book, .blog, .chat, .film, .game, .health, .home, .inc, .law, .love, .mail, .movie, .music, .news, .online, .restaurant, .shop, .tickets o .web.

5. Què s’ ha demanat des d’España?

Sembla que el procés no ha generat gaire interès a Espanya, per un cantó trobem algunes de les grans empreses: La Caixa (.lacaixa), Mango (.mango), Seat (.seat), Zara (.zara), BBVA (.bbva), Telefónica (.telefonica, .movistar y .terra); i d’altra banda, alguns territoris com Euskadi (.eus), Galícia (.gal)o la Comunitat de Madrid (.madrid). La Generalitat de Catalunya ha demanat .catalonia, per ús exclusiu del govern, amb l’objectiu de promoure internacionalment el país i atreure el turisme.

L’Ajuntament de Barcelona n’ha demanat dos: .bcn amb idèntiques finalitats de promoció cap a l’exterior i per ús exclusiu del consistori i .barcelona, que podran fer servir tots els ciutadans de la capital catalana o les empreses que hi operin i que funcionarà de manera similar al .cat.

6. Què costa tenir un domini propi?

Els sol·licitants han pagat uns 150.000 euros per poder entrar en el procés. Si se’ls concedeixen els noms sol·licitats, hauran de pagar a més a més uns 20.000 euros a l’any per mantenir-los. En vols un? Dons comença a estalviar, perquè sembla que aviat s’obrirà una segona ronda de sol·licituds. O pots conformarte amb  posar-li el teu nom a una estrella, que és molt més barat i també està perduda a l’espai .

7. I què opinen les empreses de la decisió d’ampliar la llista de GTLDs?

Domain Names by ivanpw CC by 2.0

No tothom hi està d’acord amb aquesta ampliació de noms de domini genèrics. Segons Rod Beckstrom, director executiu de l’ICANN, el plantejament és sòlid i just, però els sectors més crítics opinen que els costos que suposa són molt elevats i que els sol·licitants que vegin les seves peticions tramitades en primer lloc poden tenir un avantatge injust respecte als seus competidors.

A més a més, diuen que les empreses es veuran forçades a fer “registres defensius” basats en les seves marques i noms comercials per evitar infraccions de marca, atacs de phishing, cybersquatting, etc.

Sembla que el món empresarial es divideix en dos grups: els que hi han entrat (uns simplemente per preservar la seva marca, com Nike i d’altres molt més intensament, com Google, Microsoft y Amazon), i els que directament han passat del tema, com Facebook o Twitter. Samsung es va oposar a l’ampliació, però al final ha acabat demanant .samsung. Coca-Cola i Kellogg’s van signar en el seu dia un document de protesta i s’han abstingut de participar en el procés.

Serà qüestió de temps veure quines estratègies i intencions hi ha darrera de cada postura i a qui li ha sortit bé la jugada (i a qui no).

8. Vols llegir més sobre el tema?

Pots trobar per Internet força articles que analitzen la qüestió, nosaltres te’n proposem dos:

Aquest de TechDirt, seriós però amb sentit de l’humor (i en anglès)  i el de ElMundoToday titulat ”Crean un nuevo dominio de Internet para los españoles: “.arrikitaun”, que és directament per que riguis una estona.

Actualització: La llista que va publicar l’ ICANN amb les sol·licituds contenia algunes dades personals dels sol·licitants que no haurien de ser-hi  (adreces postals dels domicilis particulars de les persones de contacte de l’empresa). De moment han demanat disculpes i modificat la informació, a veure si tot queda aquí o algú demana responsabilitats.

Aquest post va ser publicat originalment a la secció “Bloggers” de Todostartups, on col·laborem habitualment.

Comerç electrònic

Les Apps o aplicacions són petits programes informàtics que poden descarregar-se i instal·lar-se als telèfons intel·ligents (smartphones) i que permeten que els seus usuaris executin algunes tasques des del telèfon. 

La majoria d’Apps es troben agrupades en botigues virtuals – depenent generalment del sistema operatiu que utilitzen (iOS, Android, Windows Phone, Symbian, BlackBerry, etc)- Algunes són gratuïtes i d’altres no.

2. I una API?

Les sigles API es refereixen a Interfície de programació d’aplicacions (de l’anglès Application Programming Interface).Una API és una “clau d’accés” a funcions que permeten fer ús d’un servei web mitjançant l’accés limitat a la base de dades d’un altre servei web, evitant que es conegui o s’accedeixi al codi font de l’aplicació original.. També serveix per permetre a certes aplicacions,programes i widgets d’escriptori, accedir a les dades o processar transaccions a l’aplicació mare. Per exemple, Facebook Connect cedeix a través de la seva API, determinades dades per registrar automàticament usuaris a altres llocs webs, oferint a aquests usuaris la possibilitat de registrar-se i accedir amb els seus propis comptes de Facebook.

3. Serveis a canvi de dades.

Moltes Apps fan servir dades que pertanyen a altres serveis o aplicacions per prestar una funció complementària o bé combinen dades provinents de diferents fonts per crear serveis nous més o menys útils. Per exemple, Facebook i Foursquare (entre molts d’altres) cedeixen les dades dels seus usuaris als desenvolupadors (pots saber més coses sobre com funciona el desenvolupament d’aplicacions mòbils, les xifres que mouen i els diners que generen aquí).   Com comentàvem l’altre dia , els serveis que fem servir gratuïtament (xarxes socials, correu electrònic, cercadors, etc.) s’alimenten de la nostra informació, que venen a tot tipus d’empreses que les utilitzen amb diferents objectius (desenvolupar nous productes, fer publicitat segmentada o comportamental, etc.).

4. Existeix la Privacy by Design?

Si no et preocupes de protegir la teva privacitat activament, no esperis que ho facin per tu. La Privacy by Design (incorporar la privacitat per defecte en el disseny dels serveis o productes) està molt lluny de ser una realitat (tot i que la futura normativa europea serà en aquest sentit). Malgrat que Tuenti   ha fet millores importants en aquest sentit (instaurant per defecte una configuració restrictiva pel que fa amb qui es comparteixen les dades dels usuaris), en la majoria de casos s’estableix una configuració per defecte al màxim d’oberta per tal que comparteixis el màxim de dades amb el màxim de gent.

Aqust sistema es denomina “opt-out” i t’obliga a rebutjar el que no vols en lloc d’acceptar el que vols (“opt-in”). Si, a més a més t’ho “expliquen” mitjançant un galimaties legal infumable, segurament no tindràs cap ganes de mirar-t’ho.Quan apareix algun problema, retiren l’App al·legant incompliments de la Política d’API per evitar que es parli gaire del tema.

5. Quines dades estàs cedint?

Saps quines dades del teu perfil de Facebook accedeixen les Apps que fas servir? És més, saps quines Apps has autoritzat?Si pertanys a l’amplia majoria que no llegeix els Termes i Condicions abans d’instal·lar-les, intenta revisar a posteriori què és el que has acceptat.És molt recomanable fer neteja de tant en tant i donar-se de baixa d’aquelles que ja no t’interessin, a més a més de limitar el tipus de continguts de les teves xarxes socials als que poden accedir les aplicacions i fins i tot les accions que poden dur a terme en nom teu (com si fossin tu mateix!). Hi ha algunes dades mínimes que són necessàries per tal que l’aplicació funcioni, però la resta pots configurar-la a la teva mida.

Has de saber que la configuració per defecte acostuma a respondre a la premissa “compartir-ho tot” així que, si no vols que utilitzin les teves fotos, relacions familiars, vídeos, localització, etc. has d’anar amb compte amb la teva configuració de privacitat. En aquest post d’Hijos Digitales t’expliquen com fer-ho a Facebook i en aquest de Cult of Mac (en anglès) com fer-ho a Foursquare (en aquest cas hauràs d’anar al seu lloc web, no ho pots fer des de dins de l’App!)

A més a més, un cop has autoritzat a una aplicació per què obtingui les teves dades, parar de fer-la servir o esborrar-la no comporta que s’esborrin les dades que has cedit de manera automàtica. Si vols que les esborrin hauràs de demanar-ho expressament (al desenvolupador de l’aplicació).

6. Quines dades teves estan cedint els teus amics?

No es tracta només de lesApps que tu fas servir i autoritzes, les Apps que fan servir els teus amics de Facebook també poden estar accedint i fent servir informació del teu perfil (informació que tu comparteixes amb els teus amics).  Què et semblaria que un amic, a més a més del seu currículum, portés el teu a una entrevista de feina? Això és el que passa, per exemple a l’aplicació per trobar feina BrnachOut com explica @raganwald en aquest post (en anglès).

7. Un exemple polèmic: Girls Around Me.

Hi ha Apps de tot tipus, algunes de dubtosa legalitat, com la polèmica Girls Around Me. GAM era una App desenvolupada per iFree que va estar disponible fins fa poc tems a l’AppStore i que permetia als usuaris que s’hi registraven veure, localitzades en el mapa, les dones que es trobaven a prop seu.

Com? Doncs ensenyant aquelles que havien fet check-in públic al Foursquare en algun lloc i creuant aquesta informació amb la que es trobés disponible públicament a Facebook sobre elles, per ensenyar les seves fotos i tota la informació que trobés. És cert que aquestes dones havien publicat “en obert” la informació a Facebook i a Foursquare, però no van ser avisades de que aquesta informació s’utilitzaria amb aquesta finalitat.

Quan van aparèixer les primeres queixes fixant-se en la imatge sexista i estereotipada de la dona que es donava a l’aplicació (aquí podeu veure unes quantes captures de pantalla que parlen per si soles) i van sorgir les primeres acusacions de que podia ser fàcilment utilitzada per assetjadors, Foursquare va retirar l’accés a la seva API al desenvolupador de Girls Around Me, de manera que no va poder seguir funcionant.

8. Sí, existeixen lleis que les Apps han de cumplir.

Les Apps, com tota la resta de coses,  ha de complir amb una serie de normes que existeixen per algun motiu: protegir a l’usuari, garantir una mínima transparència i evitar abusos. Això vol dir que han de tenir un avís legal, uns termes i condicions d’ús, una política de privacitat, respectar les obligacions legals en quant a contractació electrònica, comunicacions comercials i drets dels consumidors i usuaris, etc.

Desgraciadament, encara no hi ha massa control sobre això i moltes de les aplicacions ( i no només les de pa sucat amb oli, sinó també les de les grans marques i empreses de renom i que facturen milions d’euros cada any) surten al mercat a pèl, sense cap previsió legal o amb un “copy-paste” de qualsevol altre servei.

Això, com usuaris, pot ajudar-nos a fer-nos una idea de si la propietària de l’aplicació es preocupa o no per respectar els nostres drets, per informar-nos sobre qui és i què fa i per què. Fes la prova amb alguna aplicació: supera la mandra i abans de descarregar-te una  App llegeix els seus Termes i Condicions i la seva Política de Privacitat, i així, si decideixes fer-la servir sabràs què fa, com i per què. Et sorprendrà veure que hi ha aplicacions que et demanen accés a una pila de dades o funcions del teu telèfon que no són en absolut necessaries per poder prestar-te el servei que et donen.

Aquest article va ser publicat originalment a TodoStartUps. El prefereixes en pdf?

Protecció de dades i Comerç electrònic

A la secció “Problem solving” del web Lifehacker hem llegit article interessant i simpàtic sobre les coses que la gent fa online i que són realment estúpides.

Passwords por Lex Go! Licencia CC Reconocimiento-No comercial-Compartir i

Malgrat que cada cop trobem més consells sobre seguretat online adaptats a tota mena d’usuaris i que cada cop apareixen més noticies que mostren els riscos que correm en determinades situacions, és cert que encara queda molt per poder afirmar que la gent, en general, està compromesa amb protegir la seva seguretat quan navega per Internet i és conscient de quines actuacions poden posar en perill coses que els importen molt o de les quals depenen (intimitat, privacitat, integritat, propietats, secrets d’empresa, etc.) i de com poden evitar-les.

Us deixem a continuació el nostre resum comentat del post original “The stupid things you do online (and how to fix them)”.

1. Infravalorar les teves dades personals.

La majoria de les coses a Internet semblen ser gratis. Però, ho són? Depèn de com t’ho miris, normalment pagues amb les teves dades personals, la moneda de canvi més utilitzada a Internet. Aquest informació es fa servir (entre d’altres coses) per dissenyar la publicitat de manera que tingui més probabilitats de monetitzar-se (de que compris, vaja). Així és com funciona, si et sembla bé, endavant, no es tracta de que la publicitat sigui una cosa dolenta. Es tracta de que sàpigues d’on surten aquells anuncis sospitosament invasius que t’apareixen quan navegues i que siguis tu qui decideixi si vols que algunes empreses puguin seguir el rastre de tot allò que fas per Internet per poder fer un perfil de tu.

En cas que no vulguis gaudir de l’anomenada publicitat comportamental, configura adequadament les opcions de privacitat en els serveis que utilitzes (navegadors, cercadors, xarxes socials, etc.) i fes servir eines com DoNotTrack. En un proper article, parlarem de què fan les Apps per Facebook amb les dades personals que tu (o algun dels teus vuit-cents amics) els dona.

2. Introduir informació sensible mitjançant connexions no segures.

Si et fixes en la barra d’adreces del navegador podràs veure que hi ha pàgines amb una URL que comença per HTTP i d’altres amb una que comença per HTTPS. Es tracta de dos protocols diferents, el segon incorpora mesures que fan que la transmissió d’informació sigui més segura en termes de privacitat. Per això, és més que recomanable que no introdueixis contrasenyes, números de compte, adreces o qualsevol altra dada sensible (aquella que si cau en males mans et pot provocar un problema: econòmic, de privacitat, etc.) en una pàgina que no faci servir HTTPS, sobretot si no estàs fent servir una connexió privada i protegida per contrasenya sinó una xarxa Wi-Fi pública o compartida.

3. Donar de menjar als trolls.

O sigui, seguir-li el rollo a gent que es dedica a insultar, buscar raons o provocar malestar en blocs, fòrums, etc. És millor evitar entrar en la “discussió” que veure’t ficat en una interminable història que no té sentit i que no aporta res a ningú. Sempre hi ha hagut gent que no té res millor a fer que intentar destorbar o incomodar a la resta, Internet no és diferent, no t’ho prenguis com una cosa personal si no ho és. Simplement ignora-ho i tindrà menys impacte del que esperava i segurament desistirà. Si cal, recorre a l’administrador de la web per què intervingui, pràcticament tots els llocs tenen mecanismes per fer-ho. I si ets tu qui gestiona la web, mira de mantenir-la neta d’indesitjables. La resta d’internautes civilitzats t’ho agrairà.

4. Deixar informació privada al navegador.

Els navegadors són una de les coses que més fem servir i, per tant, saben i recorden més coses sobre tu que tu mateix: historial de descàrregues, de pàgines visitades, de compres fetes, etc.; per no parlar del pitjor error de tots: deixar-li que recordi els noms d’usuari i contrasenya dels llocs que visites. Imagina què pot veure en un moment qualsevol que et demani fer servir un moment el teu ordinador o telèfon per mirar alguna cosa. Imagina què pot fer entrant a qualsevol dels llocs que mantens amb la sessió oberta (xarxes socials, compres online, correu electrònic, etc.) fins i tot encara que hagis tancat la pestanya.

Hi ha coses que pots fer per reduir riscos: configura les opcions del teu navegador per què no guardi determinades dades i/o les esborri al final de cada sessió, esborra’ls manualment, mai cliquis allò de “mantén-me registrat” o “recorda la meva contrasenya” (personalment crec que és una opció que no hauria d’existir). També hi ha eines per el·liminar les cookies i per navegar d’incògnit.

5. No tenir una còpia de seguretat de les dades que tens online.

Qui més qui menys, tothom sap que cal tenir una còpia de seguretat de les dades que tenim emmagatzemades a l’ordinador. Això inclou netbooks, tablets, smartphones i qualsevol altre dispositiu que emmagatzemi dades importants. Els serveis al núvol estan molt bé, et permeten guardar tones d’informació a un cost baix i són molt pràctics. Però no has d’oblidar que allò que és teu deixa d’estar sota el teu control directe. Si el servei cau, sigui per errors del sistema (com ja ha passat amb GoogleDocs o Amazon) o perquè l’FBI entri a l’estil comando (com a Megaupload), és molt possible que et quedis sense les teves coses.

Fer de tant en tant un backup  dels arxius que guardes al núvol et pot estalviar molts maldecaps. Pel que fa a la informació que crees directament a Internet, com en les xarxes socials, de vegades te’n pots baixar una còpia des de les opcions de gestió del teu compte (Facebook) o bé pots fer servir programes que han sigut dissenyats per fer-se servir amb les principals xarxes socials i que et permeten extraure’n la informació i guardar-la on vulguis.

6. Asumir que els teus posts i comentaris són anònims.

A la majoria de llocs et registres o dones una adreça d’e-mail o un àlies per poder comentar; cada cop més, interacciones en unes pàgines iniciant sessió per mitjà d’un altre servei (Facebook) o fent servir el teu usuari d’un altre servei (Twitter). En qualsevol cas, rarament les coses que vas dient són anònimes, encara que no les signis amb el teu nom i cognoms. A Internet les coses es queden per sempre i encara que acabin soterrades per milions de bytes d’informació més recent o important, això no vol dir que ja no es puguin trobar si es cerquen i acabar associant unes coses amb altres.

La teva reputació és important i tot allò que fas i dius pel ciberespai (i també allò que els altres diuen sobre tu) contribueix a formar-la, pensa dos cops abans de fer segons quines coses.

Mai hagués dit que escriuria sobre “El Hobbit” o sobre JRR Tolkien i “El Senyor dels anells” i encara menys que ho faria en un bloc jurídic. I no per què no els conegui o no m’agradin (un amic força fan me’ls va recomanar i reconec que els vaig llegir). Suposo que no veia la relació entre una cosa i l’altra, però, com passa amb tota la resta, n’hi ha: sempre pots trobar una “qüestió jurídica” amagada sota qualsevol cosa. Els peluts habitants de la Terra Mitjana no en són una excepció.

Fa unes setmanes vaig llegir que en Saul Zaentz, un dels productors més poderosos de Hollywood, havia amenaçat a un bar d’un poblet britànic amb demandar-lo si no en canviava el nom i la temàtica. Resulta que el bar es diu “The Hobbit” i que el sr. Zaentz afirma que té el monopoli mundial d’aquesta paraula. Als ulls de qualsevol mortal, la situació sembla clarament abusiva, ja que el bar fa 20 anys que existeix i, en canvi, de les pel·lícules i la marca registrada del Sr. Zaentz només en fa un grapat. A més a més, costa d’imaginar que aquest bar pugui privar de beneficis o perjudicar al productor d’alguna manera, més aviat sembla que promociona el producte. Internet es va omplir de comentaris de tot tipus, qualificant el fet fins i tot com “El típic bullying d’orcs a hobbits”.

Pocs dies després vaig llegir una notícia on s’explicava que, gràcies a la determinació de dos pesos pesants de “El senyor dels anells” (Sir Ian McKellan àlies Gandalf i Stephen Fry), que actualment estan rodant la versió cinematogràfica de “El Hobbit”, el bar podrà seguir obert. Sembla que s’han ofert a pagar la llicència. Què trempat que és en Gandalf.

La història em va semblar interessant i vaig decidir aprofundir una mica més, perquè des d’una perspectiva jurídica em sorgien molts dubtes sobre el que passava realment.

El Hobbit assedegat

Des de fa vint anys, a Southampton, Anglaterra, hi ha un pub que es diu “The Hobbit”. Els advocats de la SZC han enviat una carta als amos del bar, recomanant-los que canviïn el nom de l’establiment i que retirin totes les referències a l’univers creat per Tolkien i a les pel·lícules de la saga “El senyor dels anells” abans del mes de maig, si no volen ser demandats. Una estudiant i clienta habitual del pub va començar una campanya a Facebook que ha aconseguit el suport i simpatia de milers de persones.

El Hobbit famolenc

A Moseley, Birmingham (molt a prop d’on va créixer Tolkien), hi ha, des de fa 6 anys, un cafè anomenat “Hungry Hobbit” que també va ser acusat l’any passat per la Saul Zaentz Company (SZC) d’infracció de copyright. Li exigien que canviés el nom i eliminés qualsevol referència a “hobbits” que hi hagués als seus cartells, cartes, etc. Afirmaven que si no estava pagant com a llicenciatari de la marca registrada “Hobbit” no podia fer-la servir. I que, a més a més, aquest ús no autoritzat podia confondre als clients que esperin que els entrepans que hi serveixen comptin amb vist-i-plau o patrocini dels responsables de les pel·lícules, i que s’estaven aprofitant de l’ús d’una marca registrada en detriment del propietari legítim. Segons els últims comentaris a la seva pàgina de Facebook, sembla que estan negociant una solució amb la SZC. Mentrestant, el “Hungry Hobbit”, segueix funcionant.

El Hobbit sense sostre

L’empresa escocesa Microlodge UK va batejar amb el nom de ”hobbit houses” un dels seus models de cases de vacances fabricats amb fusta i amb forma de tronc. Els advocats de la SZC li van exigir que retirés aquest nom del seu lloc web i que deixés de fer-lo servir en els seus productes. Així ho van fer.

Una paraula per trobar-los a tots

Arribats a aquest punt, és necessari analitzar els diferents aspectes del problema. Hi ha dues qüestions a analitzar: la primera, l’ús de la paraula “Hobbit”; la segona, l’ús dels productes i merchandising sobre les pel·lícules de “El senyor dels anells”. Cal distingir, per tant, entre els drets de propietat intel·lectual o copyright i la marca registrada o trademark, ja què obeeixen a necessitats de protecció diferents i es regeixen per lleis diferents.

Sobre el mot “Hobbit” se n’ha parlat molt d’ençà que Tolkien va escriure el primer llibre el 1937. Actualment sembla fora de discussió que l’escriptor no va inventar la paraula, sinó que aquesta ja existia en la cultura i folklore popular sobre criatures imaginàries. Així, el 1895 ja apareixia en un llistat elaborat per Michael Aislabie Denham publicat a ‘The Denham Tracts Vol 2‘ editat per James Hardy, (London: Folklore Society, 1895); i fins i tot es comenta que aquest autor es va basar en una llista anterior (“the Discovery of Witchcraft” de 1584).

També existeixen altres significats de la paraula “hobbit”. Un d’ells fa referència a una antiga mesura gal·lesa per mesurar la cervesa, cosa que justificaria perfectament l’ús del mot “Hobbit” per un pub. A més a més, la paraula surt al diccionari i és d’ús comú. Aquest aspecte reforça la idea de que “hobbit” no és una paraula que pugui estar subjecta a copyright, sense perjudici de que aquest pub en concret es refereix de manera clara i abundant a l’obra de Tolkien i en conseqüència, afirmar que fa servir la paraula“hobbit” en algun dels seus altres significats seria absurd.

El terme “Hobbit”, per tant, no és una creació intel·lectual del sr. Tolkien ni del sr. Zantz, és una paraula que existeix des de fa segles i que surt fins i tot en alguns diccionaris, motiu pel qual, no pot ser objecte de copyright en si mateixa (amb independència de que sigui part del títol d’una obra cinematogràfica o literària que si estarà protegit).

Tanmateix, les marques i els noms comercials són una altra cosa. A diferència dels drets de propietat intel·lectual, que neixen de la simple creació de l’obra (plasmada en un suport), els de propietat industrial només existeixen quan es registren. Un pot fer servir qualsevol signe, paraula, número o imatge o una combinació d’aquests per posar nom a un producte o servei i per fer-lo servir en el tràfic mercantil, és a dir, per diferenciar el que és seu del que és dels altres. Això implica que s’ha d’especificar per a quin tipus de productes o serveis es volen fer servir i en quin territori, ja que es prohibirà l’ús per part de tercers de la mateixa marca dins d’aquests límits. Les marques registrades impedeixen l’ús si pot haver-hi un conflicte entre productes (competència) o bé poden provocar confusió en el consumidor.

Sembla que quan van obrir el bar “The Hobbit” van demanar permís per posar aquest nom (als hereus de Tolkien?) i que se’ls va permetre l’ús atès que Tolkien era d’aquella zona i “Hobbit” era un mot arrelat a la cultura local. Desafortunadament per ells, no van adquirir els drets per fer servir el nom (no el van registrar ni com a marca ni com a nom comercial). Aquest fet ha permès que, des del 2002, la SZC s’hagi dedicat a registrar com a marca totes les paraules o combinacions de paraules que se li han acudit relacionades amb les obres de Tolkien, per tal d’impedir que altres persones les utilitzin en els seus productes o serveis. Actualment té registrades quasi totes les variants de la paraula “Hobbit” (com “The Hobbit” per la clase 43 que inclou els bars, des del 2008). També ha fet una cosa semblant amb els noms de domini.

Es considera una infracció de la marca registrada l’ús d’una marca idèntica o similar per a productes o serveis idèntics o similars, si això crea confusió en el públic, ja sigui perquè els clients creguin que ambdues marques pertanyen al mateix comerciant, ja sigui perquè la marca registrada té molta reputació i l’ús que fa un tercer d’una marca igual o similar, encara que no provoqui confusió, perjudica el primer o atorga al tercer un avantatge injust aprofitant-se de la reputació aliena, fins i tot quan els béns o serveis no són del mateix tipus.

Però aquests registres no tenen efectes retroactius, així doncs no afecten als usos que fossin anteriors, com ho és el del bar “The Hobbit” que té més de 20 anys. En canvi, si podria afectar a altres establiments repartits per tot el món amb noms semblants.

Un copyright per governar-los a tots

L’obra literària i les il·lustracions de Tolkien (els llibres de “El Hobbit” i “El senyor dels anells”) estan subjectes a drets de propietat intel·lectual (actualment pertanyen als seus hereus i es gestionen mitjançant el JRR Tolkien State). El llibre “The Hobbit” es va publicar per primera vegada al Regne Unit el 21 de setembre de 1937. Tolkien va morir el 2 de setembre de 1973. Aplicant les regles del copyright vigents (les successives modificacions en les darreres dècades han allargat una vegada i una altra els terminis d’explotació exclusiva) la novel·la no entrarà en el domini públic fins el 2044.

Les pel·lícules són una obra derivada dels llibres, i el senyor Zaentz va haver de comprar els drets corresponents per poder fer-les. A més a més, al mateix temps són obres creatives generadores de drets de propietat intel·lectual, i en conseqüència, qualsevol producte que suposi una derivació o transformació d’aquestes (ninos dels personatges, pòsters, samarretes, tasses, jocs, etc.) necessita del permís (previ pagament) del titular dels drets mundials exclusius d’explotació de les pel·lícules (que és el sr. Zaentz). Això vol dir que qualsevol aprofitament amb finalitats comercials d’aquestes obres sense el seu permís és, probablement, una infracció de copyright, i per tant, si ho mirem amb ulls d’advocat, tot això “havia de passar” (i tenint en compte l’afició que sembla que té el sr. Zaentz pels plets sobre propietat intel·lectual, ja trigava).

Aquest segon aspecte és el realment problemàtic. No es tracta de que utilitzin la paraula “Hobbit” ni tan sols de hagin recreat per ells mateixos l’univers Tolkien (no sé com era la decoració i dissenys de papereria, etc. abans de que existissin les pel·lícules), es tracta de que estan fent servir el merchandising i artwork de les pel·lícules pel seu negoci (fotos, pòsters, samarretes, decoració, noms de begudes, etc.), i aquí han creuat la frontera. Tenir un còctel a la carta que es digui “Frodo” potser no seria tan clar, tenir-lo amb un fotograma d’Elijah Wood a la pel·lícula, sí. I vendre samarretes amb imatges de les pel·lícules també. El fet de que siguin grans fans de Tolkien i la temàtica pretengui ser un homenatge a la seva obra no justifica que des de que es van fer les superproduccions de “El senyor dels anells” (que estan a la llista de pel·lícules més exitoses de la història) pràcticament tot l’artwork del bar es nodreixi del merchandising i la decoració de les pel·lícules. D’aquesta manera han passat a utilitzar aquest material aliè com part de la seva imatge de marca i amb la finalitat d’obtenir un benefici econòmic. Adéu al fair use. Com deia un comentari en un bloc, passa el mateix amb els clubs de futbol: una cosa és que siguis fan i pengis fotos i banderoles al teu local i l’altre que facis samarretes amb els escuts i logos del club i amb les fotos dels seus jugadors i les venguis sense haver demanat permís a ningú.

Ens agradi o no, la realitat és que the Saul Zaentz Company (SZC) té els drets cinematogràfics d’aquestes obres i també els drets sobre l’escenografia i el merchandising de les pel·lícules. Per tant, en termes jurídics, és legítim que defensi els seus interessos. Una altra cosa serà l’ètica, l’avarícia, la proporcionalitat, les formes i, evidentment, que cadascú estigui més o menys d’acord amb com està regulada la propietat intel·lectual i a qui li posa més fàcil.

El meu tresooor

Com comentàvem al principi, Sir Ian McKellan i Stephen Fry van sortir en defensa del pub i van criticar l’avarícia del negoci a què pertanyen, qualificant la possible denúncia d’absurditat. Després de la intervenció d’aquests actors (que fins i tot s’han ofert a pagar la llicència), sembla que la SZC ha accedit a no demandar als amos del pub i intentar resoldre la situació de forma amistosa. S’ha publicat que proposen que el pub pagui una llicència anual d’uns 100 dòlars per l’ús del merchandising derivat de les pel·lícules.

Es tracta clarament d’una quantitat simbòlica, molt per sota de les xifres habituals. Sense cap mena de dubte, és una xifra que no justificaria posar en marxa tota la maquinària legal inicialment. La meva interpretació (evidentment subjectiva i a l’espera de que es confirmi realment que s’ha arribat a un acord d’aquestes característiques) seria la següent:” Volem que quedi clar que el que heu fet està mal fet, però et perdonem si a partir d’ara ho fas com jo et dic, i no et demanaré el que li demanaria a qualsevol altre perquè tothom ens mira i ja li caic prou malament a la gent i estem a punt d’estrenar una nova pel·lícula i els rumors que corren per boicotejar-la no ens agraden”.

D’altra banda, els amos del pub no poden negar-se a pagar una quantitat anual que és inferior al que deuen guanyar en un dia i a anys llum dels costos que comportaria tant la defensa legal davant una demanda judicial com el canvi de tota la decoració i disseny dels elements fets servir al pub (pòsters, cartes, web, etc.); i seguir mantenint alhora que no volen aprofitar-se de ningú. Si a sobre en Gandalf i els seus col·legues els paguen les despeses, la cosa els ha sortit més que bé, per no parlar de la publicitat gratuïta que han aconseguit amb tot això, sumada a la simpatia de gran part dels fans de Tolkien arreu del món (la caracterització de SZC com a Gollum al seu Facebook parla per ella mateixa).

Prefereixes llegir-lo en PDF? Fes clic aquí

Propietat intel·lectual

Una de les qüestions que més preocupa quan ens posem a parlar d’Internet, ja sigui en un context professional o personal, és la protecció dels menors. Sembla que tothom està conscienciat per evitar que es trobin en situacions que puguin posar en perill la seva seguretat, la seva integritat o la seva intimitat. Hi ha moltes i molt encomiables iniciatives públiques i privades de tot tipus que treballen amb aquest objectiu. Malgrat això, ens trobem amb què el grau de preocupació social i institucional no es correspon amb la realitat en dos dels aspectes que més hi influeixen: la legislació vigent i la pràctica de les empreses.

Les xarxes socials proliferen i el seu ús cada vegada està més estès i és cada vegada més intens. Els més joves també les fan servir o les volen fer servir. A més a més, degut al seu enorme potencial, de vegades alberguen comportaments no desitjats o malintencionats que acostumen a provocar titulars als mitjans de comunicació (phishing, robatori de dades, revelació de secrets, amenaces, assetjament, etc.).

Per tot això, ens hem plantejat les següents preguntes: Quina és l’edat que s’ha de tenir per registrar-se en una xarxa social? Està plasmada aquesta condició de manera satisfactòria a la seva pàgina web? I, finalment, però potser el més important: S’aplica a la pràctica quan un usuari vol donar-se d’alta? S’utilitzen mecanismes per verificar l’edat? Quins?

Ens hem centrat exclusivament en allò que diuen les normes de la web i en com es realitza el registre d’usuari, sense entrar en les possibilitats de denunciar perfils que incompleixin els Termes i condicions ni en les configuracions de privacitat. També obviarem el compliment (o no) de la resta de requisits legals (en particular els que fan referència a la LOPD i la LSSICE). Les webs analitzades són de diversos països però les que no són espanyoles o europees són àmpliament utilitzades a Espanya. Malgrat que l’aplicabilitat de la llei espanyola pot ser discutible en alguns casos, aquest anàlisi pretén ser més de coherència que de legalitat en sentit estricte.

1. Què diuen les lleis?

Com molt bé recull Alonso Hurtado Bueno en el seu article “Protección de menores y contenidos adultos en Internet”, la regulació de l’accés a continguts a Internet per menors d’edat és pràcticament inexistent i no s’ha desenvolupat. Així les coses, qualsevol (menor o adult) pot trobar qualsevol cosa per Internet i accedir-hi lliurement en la majoria dels casos.

Però si que hi ha alguna cosa regulada de forma clara: l’edat que ha de tenir una persona per què sigui vàlid el seu consentiment per proporcionar dades personals i autoritzar el seu ús per part de tercers. Aquesta regulació forma part de la normativa de protecció de dades i és aplicable també a la recollida de dades personals que es fa a les pàgines web, en molts casos per donar d’alta un usuari nou. En termes generals, les previsions són semblants a la majoria de països del nostre entorn (Europa, EEUU, etc.). D’acord amb el Reglament que desenvolupa la LOPD, a Espanya:

• Els menors de 14 anys no poden, en cap cas, donar un consentiment vàlid, de manera que el tractament de les seves dades personals sempre haurà de ser consentit pels seus pares o tutors. Als menors de 14 anys només se’ls podrà demanar les dades de contacte dels pares o tutors amb la finalitat de demanar-los la seva autorització per al tractament de les dades dels menors de 14 anys.
• Es podran tractar les dades de majors de 14 anys amb el seu consentiment, excepte en els casos en que la llei exigeixi l’assistència dels seus pares o tutors per a la seva prestació (com que en aquest cas no hi ha cap llei que reguli l’accés a pàgines web, entendrem que serà vàlid).
• Quan el tractament faci referència a menors d’edat, la informació que se’ls dirigeixi haurà d’expressar-se en un llenguatge que sigui fàcilment comprensible per ells i indicar expressament quan poden donar el seu consentiment i quan no.
• El responsable del fitxer o tractament ha d’articular els procediments que garanteixin que s’ha comprovat de manera efectiva l’edat del menor i l’autenticitat del consentiment prestat pels pares o tutors en el seu cas.

2. Quin tipus de xarxes socials hi ha?

D’acord amb l’edat mínima exigida per donar d’alta un nou usuari, les xarxes socials poden dividir-se en:

• Xarxes socials generals: per majors de 13 anys (EEUU i molts altres països) o per majors de 14 anys a Espanya (i altres països). Aquesta divergència entre el límit espanyol i la majoria de països segurament desapareixerà amb l’entrada en vigor del nou Reglament Europeu sobre Protecció de dades, que unificarà l’edat de consentiment en 13 anys per a tots els països de la UE. 
  
• Xarxes socials per a adults: adreçades a persones majors de 18 anys. Algunes perquè simplement no dirigeixen el seu servei cap a aquest sector d’usuaris, com les professionals o centrades en el món laboral o empresarial; altres degut als continguts que allotgen, els serveis que presten o els comportaments que faciliten (continguts sexuals, contactes, etc.).
• Xarxes socials específiques per a nens: xarxes creades específicament per a nens, normalment per a edats compreses entre els 6 i els 12 anys. Sobre aquestes, que no hem analitzat, es pot obtenir informació útil en aquest article publicat a la web de Hijos digitales.

3. On s’explica l’edat mínima per ser usuari?

En general, no hi ha advertències sobre l’edat mínima per a registrar-se a la pàgina d’inici ni al formulari d’alta (només Tuenti ho inclou també aquí). La informació cal buscar-la amb insistència per tota la web, per acabar trobant-la en els Termes i condicions d’ús i/o en la política de privacitat de la web.

4. Com s’expliquen els requisits per ser usuari?

Excepte en casos molt aïllats, fins i tot en les xarxes socials que admeten (i es dirigeixen a) adolescents (a partir de 13 o 14 anys), el llenguatge que s’utilitza no és l’apropiat per l’edat i capacitat de comprensió dels possibles destinataris (de fet, acostuma a ser difícil d’entendre fins i tot pels adults). En algunes xarxes socials (Hi5, Tagged, Bebo), a més a més, malgrat que la pàgina té la seva versió en espanyol, la traducció no arriba als Termes i Condicions ni a la Política de Privacitat, que acostumen a estar en anglès, dificultant encara més l’accés i comprensió de la informació, que no podem oblidar que són condicions necessàries per tal que el consentiment que es presta sigui vàlid.

5. Es pot donar d’alta a la pràctica un usuari que no compleix amb el requisit d’edat?

Sí, en massa ocasions, malgrat que s’utilitzen desplegables predissenyats, els formularis de registre permeten introduir una edat o data de naixement que contradiu els seus propis termes d’ús: des dels 8 anys a Hi5 i Tagged; des de 0 o 2 anys a Foursquare, Myspace, Bebo, Fotolog i OkCupid; o bé ofereixen un camp de text en blanc (Flickr). D’altres simplement no recullen l’edat com una dada obligatòria inicial (Xing, Twitter, Linkedin, Timpik). En canvi, ho fan bé aquells que limiten les opcions d’anys de naixement o edats mitjançant l’ús de camps desplegables predefinits el rang de dades dels quals comença amb l’edat mínima permesa (Facebook, Tuenti, Netlog, Twoo i Badoo).

6. Es verifica la validesa del consentiment donat?

Doncs sembla que no. Gairebé cap de les xarxes analitzades explica cóm es verifica l’edat un cop rebuda la sol·licitud d’alta (email de confirmació, contacte amb els pares o tutors, còpia del DNI, etc.), la majoria simplement diuen que has de tenir permís i que si t’estàs registrant, entenen que el tens i, com a màxim, que si arriben a tenir coneixement de què no és així et poden bloquejar el compte. En aquest punt, altre cop destaca Tuenti perquè adverteix de què poden demanar-te en qualsevol moment que acreditis allò que has declarat. I sembla que ho fan. Timpik també demana expressament autorització del pares o tutors i fotocòpia dels DNI. Altres, com Hi5 i Tagged, fan fins i tot referència al compliment de la COPPA (Children’s Online Privacy Protection Act) i a “mecanismes que impedeixen l’accés a menors” però sense explicar quins són i sense que això es posi de manifest quan algú intenta registrar-se.

Així doncs, sembla que la majoria de xarxes socials adopten una postura passiva, és a dir, reaccionen verificant i adoptant mesures quan algú els ho exigeix. Desconeixem si hi ha alguna més que incorpori mètodes de verificació de l’edat (ens referim “d’ofici” o per iniciativa pròpia, no en resposta a queixes, denúncies o reclamacions, que això, entenem que ho fan totes).

Conclusió: hi ha alguna cosa que no estem fent bé i no tot és culpa de la manca de legislació, hi ha coses que són de sentit comú, de coherència entre allò que un diu i allò que fa, i de mesures tècniques tan bàsiques, evidents i a l’abast de tothom que fa vergonya anomenar-les així.

Tots sabem que ningú (tret, de vegades, els advocats) llegeix aquells textos legals llarguíssims, amb un mida de lletra molt poc amable, on manquen en la meitat dels casos els espais que ajudin a llegir-los. Si, a més a més, si sumem que en molts casos primer cal que busquem i trobem on són aquests textos (perquè no es compleixen altres obligacions que imposa la LOPD i la LSSICE) i que per a això hem de tenir, com a mínim, la idea de que aquests han d’existir, no es difícil arribar a la conclusió que són mecanismes inútils, no només per a la majoria dels mortals digitals, sinó especialment pels nens i adolescents.

Si s’ha de donar una informació sobre la limitació de l’accés a un servei o producte cal fer-ho d’entrada, sense que t’ho demanin, de manera que no es pugui evitar veure-la i que s’entengui i després actuar de manera coherent en la resta de contingut i funcionament de la pàgina.

I, en darrer lloc, és evident que qualssevol pot mentir sobre la seva edat i que un no pot saber si qui està a l’altra banda és qui diu ser. No es tracta de demanar impossibles, es tracta de minimitzar riscos començant per tot allò que es pot fer de manera senzilla: si el teu lloc web no admet menors de 14 o 18 anys, no deixis que ningú s’hi registri posant que té una edat inferior.

Aquí us deixem el link al pdf de l’article sencer on podreu trobar una taula amb el contingut del nostre anàlisi.

Protecció de dades

La setmana passada, Lex Go! vam oferir un curs de formació en el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) sobre “Reputació Digital i ús de les noves tecnologies amb finalitats de difusió”.

El feedback amb els assistents va ser extraordinari i la vintena de persones que van ser presents a l’acte van demostrar estar molt interessades en el tema. Les seves preguntes i observacions ens van permetre conèixer de més de prop la problemàtica amb què es poden trobar aquests professionals pel que fa al tractament i gestió d’obres de propietat intel·lectual i a les dades personals, entre moltes altres qüestions que van anar sorgint al llarg de les tres hores.

Aquí podeu veure la presentació que vàrem fer servir per conduir la sessió.

Aquí podeu veure algunes fotos del curs “Reputació digital i ús de les noves tecnologies amb fins de difusió”.

Formació

Twittear

Si bé és cert que encara queda molt per fer en matèria de legislació pel que fa a Internet (començant per legislar millor, no necessàriament més), també ho és que el dia a dia ens obliga a cercar solucions, a adaptar-nos, a utilitzar allò que tenim per resoldre les situacions que se’ns plantegen, sovint fent servir instruments (normes en aquest cas) que no van ser pensades ni dissenyades pensant en el món digital, ni en les xarxes socials, ni en Internet. Aquest fet, no obstant, no ha de portar-nos a pensar que totes les normes estan obsoletes o són inadequades per regular allò que passa avui a Internet. Els ordenaments jurídics s’assenten sobre principis bàsics que, si són encertats, funcionen en qualsevol context, encara que calgui fer-hi alguns ajustos per què puguin aplicar-se de manera coherent amb la societat a la qual serveixen (des dels romans fins als ciberciutadans).

La ja antiga batalla entre llibertat d’expressió i dret a l’honor o a la pròpia imatge, entre llibertat d’informació i dret a la intimitat ha trobat un nou escenari a Internet, però, no ens enganyem, els bens jurídics protegits segueixen essent els mateixos, només canvien els uniformes i les armes que fa servir cadascuna de les parts enfrontades.

Les parodies de personatges públics (sobretot polítics) existeixen des de fa segles als diaris i des de fa dècades a la televisió; fa uns anys a més a més, van néixer els perfils o comptes paròdics a les xarxes socials. I, com sempre, tenen els seus límits i no li agraden a tothom.

Alguns detalls íntims de la vida privada de persones que ocupen càrrecs públics acaben essent coneguts per milions de persones i s’han convertit en referències socioculturals molt atractives i efectives que les empreses aprofiten amb fins comercials o publicitaris.

En d’altres casos, la importància social i històrica d’una informació fa que prevalgui el dret a la informació i a la llibertat d’expressió per sobre del dret a la intimitat o privacitat de les persones afectades.

Al cap i a la fi, sovint n’hi ha prou amb preguntar-se què passaria si el mateix comportament es dugués a terme de manera “equivalent” en la vida física: seria un delicte empaperar el barri amb fotocòpies de fotos de la teva ex-parella mig despullada? Sí i també ho és penjar-les a Tuenti per què les puguin veure tots (els teus amics).

Ara bé, abans de començar a posar demandes a tort i a dret cada vegada que ens molesta o ens perjudica una cosa que algú ha publicat, és molt recomanable analitzar els pros i els contres d’emprendre determinades actuacions per tal de, entre d’altres coses, evitar “l’efecte Streisand” i que aquella informació que només coneixien un nombre reduït (encara que molest) de persones acabi essent líder de visites en qualsevol lloc web.

Perquè, en això sí, Internet marca una gran diferència.

En vols més? llegeix el nostre article Drets de la personalitat a Internet!

Protecció de dades

A continuació us deixem el link de l´àudio del programa d’ahir, a partir del minut 16 expliquem el perquè de Lex Go! i comentem alguns temes de l’actualitat jurídico-digital. Com sempre, defensem la transparència, el respecte als drets dels usuaris de la xarxa i les bones pràctiques per poder fer el millor ús de tot el que la tecnologia ens ofereix.

Podeu escoltar-nos  aquí.

Us afegim també el link al programa La Twitertulia, si voleu estar al dia del que passa al món digital val la pena escoltar-los cada dimarts de 21h a 22h i seguir a @latwitertulia, a @franccarreras i a @vier3110.

El Tribunal Suprem anul·la l’article 10.2 b) del Reglament de Protecció de Dades, segons el qual, per tractar dades personals sense el consentiment dels seus titulars cal que aquestes provinguin de fonts accessibles al públic. La Sentència recull els arguments del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que, en la qüestió prejudicial que li va plantejar el mateix Tribunal Suprem, va considerar l’article 10.2 b) contrari a la Directiva europea de Protecció de Dades.

La Sentència genera molts dubtes al voltant de com es protegeix el nostre dret a la intimitat. Sembla que obre una porta a l’ús de dades personals sense consentiment de l’interessat. Ara bé, no s’ha d’oblidar que aquells que tractin dades sense consentiment seguiran estant obligats a informar als seus titulars del tractament que se’n faci, que caldrà que el tractament obeeixi a una finalitat legítima i que els afectats sempre podran exercir els seus drets ARCO.

En qualsevol cas, la Llei de Protecció de Dades, en el seu article 6 segueix requerint que les dades es trobin en una font accessible al públic per poder ser tractades sense consentiment del seu titular. Així doncs, la llei contradiu la Directiva europea que, tal com recorda el Tribunal Suprem, és d’aplicació directa.

La inseguretat jurídica que provoca la convivència d’ambdós textos legals, des del moment en què contenen disposicions contradictòries, fa cada vegada més urgent l’harmonització de la legislació sobre protecció de dades, com a mínim, a nivell de la Unió Europea.

Esperem que el legislador comunitari no oblidi l’objecte d’aquesta legislació que, segons l’article 1 de la pròpia Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a la protecció de dades, consisteix en reconèixer la obligació dels Estats membres de garantir, en primer terme la protecció de les llibertats i dels drets fonamentals de les persones físiques i, en particular, el dret a la intimitat pel que fa a les dades personals i, en segon lloc, la lliure circulació de les dades personals entre els Estats membres.

Aquí us deixem la Sentència del Tribunal Suprem i la nota de l’ “Asociación Profesional Española de Privacidad que la valora.

Protecció de dades

Un estudi recent de l’empresa de seguretat informàtica Kaspersky Labs revela que la majoria de les grans empreses espanyoles bloqueja l’accés a determinats continguts online: el 76% impedeix que els seus treballadors accedeixin a xarxes socials des de l’oficina. El bloqueig es justifica per la disminució de la productivitat (segons un estudi recent de Cisco, a Espanya es dediquen a les xarxes socials una mitjana de 30 minuts diaris en horari laboral); el risc de rebre un virus o de què es filtri informació confidencial de l’empresa a tercers.

Podem parlar de dos tipus de bloqueig: aquell que restringeix algunes pàgines per por a contraure virus informàtics (pàgines considerades poc segures), i aquell que restringeix l’accés o els continguts per raons de productivitat (pàgines en què es perd el temps o que suposen una distracció: xarxes socials, jocs, etc.).

Altres empreses, en canvi, opten per una política d’accés lliure unida a la formació dels empleats sobre l’ús responsable d’Internet, tant pels assumptes professionals, com pels personals, entenent que és una qüestió de motivació i de confiança, que ben portada pot fer que els treballadors siguin més productius.

Un altre estudi de l’empresa KPMG, dut a terme entre gerents i empleats d’empreses de 10 països (Regne Unit, Austràlia, Estats Units, Brasil, Canadà, Alemanya, Suècia, Índia, Xina i Japó), conclou que:

• A les empreses que permeten un ús més o menys ampli de lestecnologies de la informació i la comunicació (TIC), és molt important recordar que potser caldrà adaptar les infraestructures tècniques per evitar possibles conseqüències no desitjades.
• Les percepcions que tenen els empresaris sobre l’ús (o abús) que fan els seus empleats d’Internet (xarxes socials per exemple) es basa en uns pocs casos de treballadors que abusen dels seus privilegis (com ja n’hi havia amb el telèfon) i no és representatiu de la majoria dels treballadors, que de fet no perden tant el temps com els seus caps creuen.
• Prohibir l’accés xarxes socials o els usos personals durant la feina i amb els mitjansde l’empresa no és la millor manera d’impedir la pèrdua de temps i, a més a més, incrementa els riscos per la seguretat: la meitat dels treballadors que ho tenien prohibit, van trobar altres vies per fer aquells usos personals durant la jornada laboral (fent servir els seus propis dispositius o bé trobant maneres d’evitar els obstacles imposats per l’empresa).
• A les empreses que tenen presència a les xarxes socials, l’expectativa dels treballadors de poder accedir a elles durant la seva jornada laboral és major.
• Les polítiques molt restrictives acostumen a anar acompanyades d’una manca total d’informació o instruccions als treballadors sobre usos segurs o apropiats, per la qual cosa estan més exposades a riscos derivats de mals usos.

Potser la sol·lució pasi per evitar posicionar-se en els extrems mitjançant el disseny d’una política d’ús corporativa que s’adapti a les necessitats dels diferents perfils de treballadors i alhora minimitzi els riscos per la seguretat i la productivitat derivats d’usos indeguts o imprudents. Tot això ha d’anar de la mà d’una implantació real de dita política, informant i formant als empleats, i d’un seguiment i avaluació contínua de la seva eficàcia, que permeti realitzar els reajustos necessaris.

Bé, però, i què opinen els tribunals de tot això? Què passa quan un empresari accedeix a l’ordinador d’un treballador per controlar si es dedica a treballar o a altres coses? És legítima qualsevol mesura de control? Què passa amb el dret a la intimitat dels treballadors? Es pot acomiadar a algú per un ús abusiu d’Internet en horas de feina?

Preguntes com aquestes han arribat ja unes quantes vegades als jutjats i tribunals espanyols i comença a haver-hi un conjunt important de sentències que, poc a poc, van establint els criteris que cal tenir en compte per tal que, tant empresaris com treballadors puguin saber què es pot fer i què no quan es tracta de l’úso de les TIC (ordinadors, smartphones, correu electrònic, internet, xarxes socials, videovigilància, geolocalització, etc.) en l’entorn laboral.

Hem el·laborat aquesta presentació per explicar la resposta que donen els tribunals a aquelles preguntes. Pretén ser clara, sintètica i comprensible per qualsevol persona. Esperem haver-ho aconseguit.

A més a més, aquells que estiguin interessats en els fonaments jurídics de l’esmentada jurisprudència, poden consultar l’article La jurisprudència del TS sobre ús de les TIC a l’entorn laboral que hem escrit comentant les sentències més relevants del Tribunal Suprem (inclosa la controvertida de 6 d’octubre de 2011).

Aprofitant el Dia de la Protecció de Dades, Microsoft ha publicat un estudi recent sobre Reputació Online en el qual mostra algunes de les percepcions que tenen els usuaris d’Internet sobre les conseqüències i l’impacte que tenen determinats continguts d’Internet en el seu futur i en la seva reputació. L’estudi s’ha fet amb dades dels EEUU, Canadà, Alemanya, Irlanda i Espanya.

Cal tenir en compte que hi ha dos factors principals que influeixen en la reputació online: allò que fem nosaltres mateixos a la xarxa (què publiquem sobre nosaltres mateixos) i allò que fan els altres (què publiquen els altres sobre nosaltres). Molts usuaris d’Internet no pensen en les conseqüències que poden tenir aquestes conductes a llarg termini, ni en el fet que un cop publicat a Internet, allò que hi apareix és molt difícil de fer desaparèixer (o almenys, és complicat estar segur que ha desaparegut completament i de manera definitiva).

Algunes de les conclusions de l’estudi són:

• Només el 44% dels adults i nens d’entre 8 i 17 anys enquestats, pensen en l’impacte que poden tenir les seves activitats en línia en la seva reputació personal a llarg termini.
• Només el 38% dels adults i el 39% dels nens pensen en l’impacte que poden tenir les seves activitats en línia en la reputació d’altres persones.
• Aquells que no pensen en les conseqüències de les seves activitats a la xarxa controlen menys la seva reputació en línia i és menys probable que puguin influir positivament en la seva reputació a través de la informació que publiquen. A més a més, també són menys propensos a tenir en compte la influència que pot tenir el seu comportament en la reputació online d’altres persones.
• Pel que fa al tipus d’activitats que es perceben com de més impacte per la reputació online, les xarxes socials es perceben com la 4ª cosa que influeix en la identitat digital. Els elements que es consideren més influents, tant positivament com negativa, pel que fa la reputació digital són els comentaris i fotos que es pengen a webs, blogs, fòrums i xarxes socials.
• Només el 6% dels adults i el 12% dels nens creu que el sol fet de penjar fotos influeix en la seva identitat digital. Malgrat això, és una de les coses que més hi influeixen.
• Així mateix, els nens que reben ajuda i són aconsellats pels seus pares sobre com gestionar la seva reputació online tenen més consciència sobre la seva pròpia reputació, sobre les conseqüències a llarg termini de les seves activitats online i una influència positiva de la seva activitat online en la seva reputació.
• Un 14% dels adults enquestats ha patit conseqüències negatives derivades de les activitats online de tercers (amb o sense voluntat de generar-les). El 49% d’ells asseguren que han perdut algun amic, el 23% va perdre la feina i el 22% va tenir problemes amb la parella fins al punt d’haver de divorciar-se.
• Malgrat que el 57% dels adults pensa que ha de mantenir els seus perfils professional i personal separats, el 17% admet que informació que suposava que era privada s’havia publicat a internet sense el seu consentiment.

Aquesta infografia mostra algun dels resultats:

La informació sobre nosaltres que hi ha a la xarxa pot influir en tot tipus de situacions i relacions: perdre amistats, provocar divorcis, arruïnar oportunitats de feina, generar conflictes entre veïns, discussions familiars, denegació de cobertures per les companyies d’assegurances o hipoteques pels bancs, que no t’admetin en alguna universitat, etc. Cada dia és més fàcil que algú formi una opinió de tu basada en el que trobi sobre tu a Internet.

Allò que penges a Internet depèn de tu, allò que la gent en dedueixi, no.

Protecció de dades

En plena discussió sobre la SOPA, la PIPA, l’ACTA i la llei Sinde-Wert, volem destacar un altre aspecte de la regulació dels drets d’autor que té una gran importància i que és determinant per la cultura: el domini públic. La seva extensió i el seu contingut dependrà de com es regulin els drets d’explotació de les obres (o copyright).

Col·loquialment, diem que alguna cosa és de domini públic quan és conegut per tothom, sabut per tothom. Jurídicament, el domini públic fa referència als béns destinats a l’ús públic. En la regulació de la propietat intel·lectual, el domini el domini públic és la situació en què es troben les obres artístiques i intel·lectuals un cop han vençut o s’han extingit els terminis que donaven dret a l’explotació exclusiva de l’obra pel seu autor o els seus hereus, de manera que ja podrà ser utilitzada per qualsevol persona, sense que calgui demanar autorització i sense cap restricció més que respectar l’autoria i integritat de l’obra.

El domini públic permet compartir vídeos online entre amics sense violar cap llei, projectar una pel·lícula en un cinema de barri sense haver de pagar a cap entitat de gestió, remesclar diferents cançons per crear-ne una de nova, fer documentals, tocar i gravar les teves pròpies versions d’altres artistes. Possibilita que obres de tot tipus puguin ser digitalitzades, conservades i posades a disposició de tots amb finalitats educatives, d’investigació, o simplement com a font d’inspiració per a noves creacions.

El domini públic fa l’educació més assequible, accessible i interactiva. Per exemple, la bibliografia d’una assignatura de filosofia o literatura; si inclou títols que estiguin en el domini públic, segurament els textos estaran disponibles de manera lliure i gratuïta a Internet, es podran trobar diferents edicions impreses o digitals a bon preu i en molts idiomes. En conseqüència, el cost que suposarà a cada alumne seguir l’assignatura serà raonable i no prohibitiu. Si, al contrari, els títols encara estan protegits pel copyright (encara que siguin de fa 70 anys) és possible que estiguin descatalogats i sigui molt difícil trobar una edició en paper o, si existeix, pot ser que el seu preu no estigui a l’abast de qualsevol butxaca; serà pràcticament impossible trobar-les digitalitzades o a Internet i també pot ser que estiguin traduïdes a molt pocs idiomes.

Molts projectes i iniciatives (amb o sense ànim de lucre) es duen a terme gràcies a que el domini públic existeix: digitalitzar llibres i penjar-los online (com el Projecte Gutenberg), publicar edicions barates, traduir (o doblar o subtitular) obres a idiomes als que no s’havia fet (precisament perquè no tenien potencial comercial), elaborar edicions comentades o anotades, fer pel·lícules inspirades en novel·les i contes, adaptar obres de teatre del segle XVI al segle XXI, crear nous recursos educatius, publicar-los o posar-los a disposició de qualsevol persona interessada.

A més a més, no hem d’oblidar que els artistes de qualsevol tipus(escriptors, músics, cineastes, pintors, etc.) es nodreixen dels artistes i obres que els precedeixen, tots ells aprenen i creen utilitzant obres que estan en el domini púbic. Les biblioteques, museus, arxius, bases de dades i col·leccions depenen del domini públic per poder reunir i conservar l’herència cultural i posar-la a l’abast de tots per tal que puguem fer una cosa tan important com aprendre sobre allò que som, coneixent el nostre passat.

El copyright proporciona als creadors-autors, músics, directors de cine, fotògrafs, escriptors-drets exclusius per a l’explotació de les seves obres durant un temps limitat. La possibilitat de ser els únics que puguin treure beneficis econòmic durant un temps incentiva als autors per crear obres i als editors i productors per distribuir-les, i això està bé, tothom ha de poder viure de la seva feina. Però quan el termini acaba, l’obra entra en el domini públic i s’uneix a tota la resta de material que forma part de la nostra cultura col·lectiva. I això també està molt bé. És la segona part del tracte. Després del període de drets exclusius, arriba la cultura lliure.

L’aplicació retroactiva de les lleis és una qüestió molt delicada i l’ús que en fan els legisladors ens dóna una clara idea dels principis polítics i legals que regeixen cada matèria. A l’Estat Espanyol, per exemple, les lleis penals o sancionadores mai poden tenir aplicació retroactiva, excepte que resultin més favorables per aquell a qui se li apliquen. Això suposa que ningú va a la presó per un delicte que no existia quan el va cometre, encara que ja s’hagi incorporat a la llei en el moment del judici o sentència. En canvi, la gent surt de la presó quan un delicte deixa de ser-ho, encara que ho fos quan el van cometre.

En un estat de dret, és fonamental que els ciutadans puguin conèixer en cada moment quin és el marc legal en el que viuen per tal que se’ls pugui exigir el seu compliment. Això és la seguretat jurídica. Per últim, però no menys important, la valoració de l’aplicació retroactiva de les lleis ha de fer-se d’acord a les persones a les que afecten aquestes lleis (a totes elles, que en aquest cas som tots els ciutadans del món que som alhora potencialment creadors i consumidors de cultura) i no atenent a l’impacte que pot tenir en els interessos d’un grup determinat de persones o empreses.

Perquè no es tracta només de protegir els drets de les persones que creen, produeixen i distribueixen les obres artístiques, literàries o científiques (finalitat perfectament legítima i respectable que és la raó de ser de les lleis que regulen la propietat intel·lectual), sinó també de protegir els drets de tots els ciutadans a la llibertat d’expressió i informació, a la producció i creació literària, artística, científica i tècnica, i el lliure accés a la cultura per part de tothom (tots ells recollits a la Constitució Espanyola i a la Declaració Universal dels Drets Humans, la raó de ser dels quals és assentar les bases de l’Estat Social i Democràtic de Dret en el que vivim).

Podeu llegir l’article sencer, en format PDF, ampliat amb la informació relativa a la regulació del Domini Públic a Europa i als Estats Units clicant aquí.

Propietat intel·lectual

Per tal de facilitar el coneixement i la consciència jurídica dels usuaris d’internet Lex Go! està treballant amb diversos col·lectius professionals per arribar a acords de col·laboració que puguin donar resposta a les necessitats de cada sector professional, tant a través de l’assessorament jurídic com impartint sessions formatives fetes a mida.

La setmana passada us anunciàvem la sessió formativa sobre “Reputació digital i ús de les noves tecnologies amb finalitats de difusió” que impartirem el proper 28 de febrer a la seu del COBDC. Aquest matí, hem signat un Conveni de col·laboració amb el mateix col·legi per tal d’enfortir la relació entre les dues entitats i oferir avantatges als col·legiats.

Notícies

Un dels objectius de Lex Go! és donar a conèixer als usuaris d’Internet els drets que els assisteixen i els deures que han de complir quan utilitzen la xarxa i els continguts que hi trobin, tant per finalitats professionals com personals. Per aquest motiu estem a disposició dels col·legis professionals i de qualsevol col·lectiu que pugui estar-hi interessat per oferir-los la formació a mida que necessitin.

Aquest any, la primera sessió formativa que tenim prevista és la que tindrà lloc al Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) sota el títol “Reputació digital i ús de les noves tecnologies amb finalitats de difusió”: durant les tres hores que durarà la sessió, farem una aproximació als problemes habituals que ens trobem a la xarxa pel que fa a la reputació digital i a la difusió de continguts mitjançant les TIC, analitzant supòsits de fet reals i valorant quina ha estat la solució jurídica adoptada en cada cas per tal de proporcionar unes pautes de bones pràctiques als assistents.

Aquí teniu la informació detallada

Formació

Les empreses tenen cada cop més presència a les xarxes socials. Això és possible perquè una o vàries persones interactuen a la xarxa en nom i en benefici de l’empresa: empleats que tenen un compte a una o diverses xarxes socials per gestionar la cara 2.0 de l’empresa (publicar notícies, donar opinions, atendre als clients, oferir promocions, aconseguir seguidors, etc.).

Des del punt de vista jurídic, aquesta circumstància provoca l’aparició d’algunes preguntes interessants i que encara estan per resoldre: a qui pertany el compte, a l’empleat que el fa servir o a l’empresa per la qual treballa? serveixen els conceptes tradicionals de propietat intel·lectual, secret comercial o llista de clients per abordar els conflictes que puguin sorgir al voltant d’aquesta situació?, els comptes a les xarxes socials es poden considerar un actiu de l’empresa?, se’ls pot atribuir un valor econòmic?, basant-se en quins criteris?

De moment, són pocs els casos que han arribat als tribunals (i ho han fet en països anglosaxons, que tenen un sistema jurídic bastant diferent del nostre) i sembla que les empreses tenen una posició més favorable que els seus ex empleats; malgrat això, veient els arguments que ofereixen les companyies per reivindicar els seus drets, les reflexions jurídiques deixen pas a una nova pregunta: només importa saber de qui són els comptes si valen molts diners?

Un cas recent enfronta a PhoneDog i Noah Kravitz. El senyor Kravitz va treballar uns 4 anys per l’empresa esmentada (que es dedica a la telefonia mòbil), durant els quals s’encarregava del blog i feia servir un compte de Twitter anomenat @PhoneDog_Noah amb 17.000 seguidors. D’acord amb la seva versió, en el moment de finalitzar la relació laboral, l’empresa li va dir que podia seguir fent servir el compte, a canvi de tuitejar sobre ells de tant en tant, i ell hi accedí. El senyor Kravitz va començar a escriure com @NoahKravitz mantenint els seus -ara ja- 22.000 seguidors. Al poc temps, l’empresa, que afirma que li va demanar, sense èxit, la devolució del compte, el va demandar per apropiar-se de la seva llista de clients, i li reclama 260.000 euros en concepte d’indemnització (1,9 euros al mes per cada seguidor durant 8 mesos). El cas es troba pendent als tribunals dels Estats Units.

La companyia al·lega que les despeses i els recursos invertits en el creixement dels seus seguidors, fans i coneixement de la marca en general pels mitjans socials són importants i li pertanyen, per al qual cosa té la intenció de protegir agressivament la seva llista de clients i informació confidencial, propietat intel·lectual i marca. Kravitz, d’altra banda, assegura que la demanda és una represalia per haver afirmat que el 15% dels ingressos de publicitat del lloc web havien estat gràcies a ell; a més, sosté que la llista de seguidors és pública i per tant no pot considerar-se un secret comercial i que la contrasenya serveix només per donar accés a un usuari concret a dita informació. Afegeix que el compte en qüestió era d’ús exclusiu seu i que no era l’única que tenia l’empresa a Twitter.

Sense perdre de vista que la deformació professional ens obliga a creure amb reserves allò que afirmi qualsevol de les parts, ens preguntem:

Tots els seguidors a Twitter són clients? (client: persona que utilitza amb assiduïtat els productes o serveis d’una empresa; persona que compra un producte o servei)

L’ús del compte després de trencar-se el vincle laboral, ha perjudicat l’empresa? (se n’ha malmès la imatge o reputació, ha suposat una disminució de clients, la revelació de secrets corporatius, un ús fraudulent de la marca, etc.), ha generat un benefici il·legítim per l’ex empleat?

I, si el compte és en realitat una base de dades de clients, per què no se li va impedir l’accés des del primer moment (les xarxes socials tenen mecanismes per fer-ho)?

Parlem de l’ús indegut de la marca, de la llista de clients o del compte?

Què deia el contracte de treball? Hi havia una normativa corporativa reguladora o se li havien donat instruccions sobre l’ús del compte? Estava escrit de qui era la propietat intel·lectual sobre allò que escrivia el treballador?

A qui segueix tota aquesta gent, a l’empresa o a la persona concreta que escriu? Han de tenir el mateix tractament tota mena de continguts?

I què diuen de tot això els termes i condicions de les pròpies xarxes socials? no són els comptes personals i intransferibles i estan lligades, en la majoria dels casos a una identitat personal?

Com afecta això a la reputació de l’empresa? I a la de l’escriptor?

Aquests primers casos establiran importants precedents i condicionaran en gran mesura tant les actuacions dels jutges i tribunals como les de les empreses i professionals. Fóra bo que el seu enfocament jurídic anés més enllà de declarar simplement que s’ha vulnerat la propietat intel·lectual d’una empresa per passar a parlar d’indemnitzacions astronòmiques. El temps dirà si és possible arribar a criteris que serveixin per la majoria de casos, o pel contrari, les normes aplicables es veuran d’un o altre color en funció de si l’ex empleat o l’empresa són molt coneguts o del nombre de seguidors que tingui el compte, elements que, al meu parer, poden ser tinguts en compte per determinar la quantia d’una possible indemnització però no per establir en quines situacions i sota quins requisits es té el dret a reclamar-la.

Propietat intelectual

És la primera vegada que s’obre el debat públic abans de presentar un esborrany dels diferents textos proposats per a cada tipus de llicència. En aquesta ocasió, l’esborrany es redactarà a partir de les contribucions de la comunitat, que pot participar mitjançant unes llistes de correu i unes pàgines wiki (n’hi ha una per cada tema principal i un calaix de sastre per qualsevol altra aportació que no encaixi en cap de les categories predefinides).

La intenció és donar uns dos mesos per què qualsevol persona que vulgui fer una aportació, comentari, proposta o suggeriment el faci arribar a l’organització. Tot aquest material s’anirà treballant per elaborar diversos esborranys, la publicació dels quals està prevista pel febrer de 2012. S’espera que a finals de l’any vinent ja estigui disponible la versió definitiva de les Llicències Creative Commons 4.0.

Alguns dels temes que s’han assenyalat a priori per a la reflexió són:

• L’aplicació de les llicencies a les bases de dades: les seves característiques sui generis fan que aplicar-los sense més el règim previst per les creacions protegides per la propietat intel·lectual provoqui bastantes incoherències i dificultats a la pràctica, no només en les llicències CC sinó també en les legislacions estatals i internacionals sobre la matèria.
• La definició de les llicències no comercials. Es pretén obtenir una descripció més concreta o exhaustiva, ja sigui definint què es considera comercial (i per tant fora de la llicència), ja sigui establint què es considera no comercial (i per tant dins de la llicència). Actualment la definició potser no és gaire precisa i les fronteres entre els usos comercials indirectes i els usos no comercials, en un territori com Internet són difícils de determinar (llocs amb publicitat però amb beneficis mínims, continguts gratuïts dels quals s’obté un benefici per vies com l’increment de visites o seguidors o la millora del posicionament web, que no suposen un ingrés directe però que tenen el seu valor, etc.).
• La internacionalització, per aconseguir una millor adaptació a mercats diferents del d’Estats Units, ja que, per exemple, alguns dels principis bàsics sobre els quals es construeix la regulació europea o continental de la propietat intel·lectual són força diferents dels del dret anglosaxó. Això facilitarà l’ús de les llicències Creative Commons per projectes i empreses transnacionals i evitarà la proliferació de llicències ad hoc que després poden esdevenir difícils de compatibilitzar o combinar entre elles.
• La traducció de les llicències a més idiomes i la seva adaptació a la legislació i cultura dels diversos mercats o països.
• El tractament dels drets morals.
• La definició de l’abast del concepte de “compartir igual”.
• La manera en què s’ha de complir amb els requisits d’atribució de l’autoria de l’obra subjecta a llicència.
• Els mecanismes tècnics pera marcar l’obra digitalment (inserir els termes de la llicència dins del propi arxiu de manera què les màquines ho entenguin).

Segons l’organització, aquesta metodologia de treball permetrà tenir en compte tots els aspectes necessaris, adaptar el catàleg de llicències a les necessitats reals dels seus usuaris, que són molt variats, i així aconseguir que siguin més robustes i duradores.

Mentrestant, seguim tenint a la nostra disposició les Llicències Creative Commons versió 3.0, que podeu trobar aquí en diversos idiomes (entre ells el castellà i el català).

Propietat intel·lectual

¿Som simples portadors d’informació susceptible de ser registrada de múltiples maneres, tractada, agregada, combinada, analitzada i evaluada? Sabem qui té informació sobre nosaltres, què sap i fins quan conservarà aquesta informació? I on l’emagatzema i amb qui la comparteix?

És cert que recollir dades i elaborar perfils es fa des de que l’home és home, però també és cert que els avenços tecnològics de les últimes dècades han fet que allò que abans era patrimoni d’una minoria (els que tenien molt temps, molts diners i molts mitjans) ara estigui a l’abast de gairebé tothom. Qualsevol persona amb una mica d’esforç, temps i diners pot aconseguir moltes dades i combinar-les entre elles, generar tendències, patrons i perfils. Si, a més a més, tens molts diners, mitjans i temps, les possibilitats són infinites.

Des del moment en que qualsevol cosa que fem (i no només en la nostra vida online) és susceptible de ser etiquetada, quantificada, registrada, monitoritzada i valoritzada, i no només en nom de la ciència, la història o altres finalitats a priori legítimes, sinó simplement per vendre més refrescos, telèfons o cotxes, està clar que hi ha alguna cosa que ha canviat. Però que la dèria de les dades no ens impedeixi veure-hi clar. Seguim sent persones, seguim tenint drets, i podem defensar-los, exercir-los i reivindicar-los tantes vegades com ho considerem necessari. Evidentment, però, no els podrem defensar si desconeixem que els tenim.

Amb aquesta presentació volem explicar de manera comprensible els drets que tenim cadascun de nosaltres en relació a l’ús que fan els altres de les nostres dades personals. Esperem que us resulti útil.

Protecció de dades

En aquests temps de crisi econòmica resulta més difícil que mai convèncer a empresaris i professionals de la necessitat de dur a terme qualsevol actuació o millora que suposi una despesa. A l’habitual i sobradament coneguda actitud de “això no va amb mi”, “tothom ho fa i no passa res”, etc. se li afegeix la manca de visió i perspectiva més enllà del curt termini: poques vegades reaccionem a l’estímul primari de la norma i en la majoria de casos ho fem quan no ens queda més remei i tenim un problema.

Per poder triar entre prevenir i curar, necessitem saber de què parlem. Què pot passar si em denuncien per una infracció i m’acaben sancionant? La normativa de protecció de dades personals regula l’ús que es pot fer de les dades personals de tercers i estableix una sèrie d’obligacions i limitacions per garantir la preservació de drets i llibertats fonamentals com la privacitat, la intimitat, etc. Així mateix, la Llei de serveis de la societat de la informació i el comerç electrònic, imposa una sèrie d’obligacions als prestadors de serveis per Internet. Ambdues preveuen un ampli i detallat règim d’infraccions i sancions per als casos d’incompliment.

Les possibles sancions són un dels elements a tenir en compte, però no el més important: la confiança dels nostres clients (que sàpiguen que respectem els seus drets) i una bona imatge professional o reputació corporativa també tenen preu, tot i que no sigui tan fàcil de calcular.

Llegir més

Protecció de dades

S’acaba d’obrir el termini per presentar comunicacions per a la propera edició del Congrés Internet, Dret i Política , que es celebrarà els dies 9 i 10 de juliol de 2012 a Barcelona i que porta el títol de “Reptes i oportunitats de l’entreteniment online”. Si esteu interessats en participar podeu presentar les vostres propostes fins el 20 de desembre. Podeu consultar aquí  els requisits i procediment que farà servir l’organització per triar les comunicacions que formaran part de la publicació oficial, així com per seleccionar aquelles que, a més, es presentaran oralment durant el congrés.

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) organitza el Congrés IDP en el marc del Internet Interdisciplinary Institute (IN3), institut que aplega l’activitat de recerca de la UOC centrada principalment en l’estudi dels efectes de la tecnologia en les persones, les organitzacions i la societat en general. Al llarg de les seves set edicions, el Congrés IDP s’ha consolidat com un punt de trobada anual d’investigadors, acadèmics i professionals interessats en l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació en el dret i la política.

Lex Go! va tenir la oportunitat d’asistir a la seva darrera edició el passat juliol, dedicada a “La Neutralitat de la Xarxa i altre reptes per al futur d’Internet”. A continuació en podeu llegir un breu resum.

Resum Congrés IDP 2011

Protecció de dades, Comerç electrònic, Propietat intel·lectual

Un centre comercial australià  començarà a fer servir receptors que detecten la presència de telèfons mòbils en una àrea determinada. Aquesta tecnologia, comercialitzada per una empresa britànica, permet col·locar receptors a les botigues que detecten la presència de telèfons mòbils (de manera individualitzada) en una àrea determinada. Malgrat que el responsable de vendes d’aquesta empresa afirma que no es recullen dades personals com el número de telèfon o el seu titular, el sol fet d’identificar un telèfon i seguir els seus moviments dins d’un centre comercial, recollint dades sobre botigues a les que entra una persona, l’estona que hi passa i les seccions o productes a les que dedica més atenció, ha fet saltar les alarmes de la Fundació Australiana de Privacitat.

Sembla que hi ha algunes botigues als Estats Units i al Regne Unit que ja fan servir aquest tecnologia. De la mateixa manera, hi ha altres comerços que utilitzen els circuits tancats de televisió per fer un seguiment dels seus clients. Els beneficis que aquestes tècniques de rastreig i tractament de dades poden aportar a les estratègies de vendes i campanyes publicitàries de les empreses i les marques estan clars, però, els clients estan disposats a sotmetre’s a aquest tipus de vigilància?

A l’Estat espanyol, la normativa de protecció de dades és especialment restrictiva. Creieu que es poden aplicar aquest tipus de tecnologies? I, si és així, en quines condicions hauria de fer-se per preservar el dret a la privacitat dels ciutadans?

Protecció de dades

Amb la guia, intentem respondre a preguntes que es poden plantejar tant els autors: Què és la propietat intel·lectual? De qui és? Què són les llicències? I les entitats de gestió col·lectiva? Pengem les obres a Internet? Les registrem? Com protegim els nostres drets? Què fem si els vulneren?; com els consumidors: Què podem fer i què no podem fer amb els materials penjats a Internet? Què és el domini públic? Cal pagar sempre? Què és la còpia privada? I el cànon digital?

Guia propietat intel·lectual i obres gràfiques (actualitzada al gener de 2012)

Propietat intel·lectual

El nombre de telèfons mòbils intel·ligents (smartphones) i de tablets creix de manera exponencial i arribarà en els propers anys a xifres sorprenents (la xifra estimada és que es vendran en tot el món 420 milions aquest 2011 i 1000 milions l’any 2016). Cada vegada és menys habitual que algú no tingui un telèfon mòbil (actualment, el 96,6% dels usuaris espanyols disposa d’un) i és lògic pensar que, quan una persona  canvii el seu terminal ho farà per un més avançat que l’anterior i que li permeti fer més coses: connectar-se a Internet, descarregar aplicacions, comprar, treballar i interaccionar amb altres persones, estigui on estigui.

Això no obstant, el telèfon no és l’únic que hem de canviar per adaptar-nos als nous temps: és necessari que canviem també la nostra percepció de la seguretat i deixem de tractar els nostres telèfons intel·ligents com si fossin aquell primer mòbil que varem tenir que només servia per trucar i mirar l’hora (que, curiosament, segueix essent la primera cosa per la que fem servir el telèfon), perquè no ho són i l’error pot sortir car.

Avui en dia un telèfon no és com una rentadora, és també la porta d’entrada a molts aspectes de la nostra vida, per això la seva protecció ha d’anar més enllà de la pèrdua del dispositiu i centrar-se en quin és el seu contingut i de quina manera poden veure’s amenaçades la nostra seguretat, privacitat i intimitat si el perdem.

Llegir més

Protecció de dades

Las principals situacions en que la nostra seguretat es pot veure amenaçada “per culpa” dels telèfons mòbils són aquestes:

• Quan el perdem o no recordem on l’hem deixat, cosa que passa molt sovint i en llocs molt variats.
• Quan ens el prenen (robatoris, furts, etc.).
• Quan accedeixen a ell sense la nostra autorització, ja sigui localment (fan servir el telèfon quan no ens n’adonem, estem distrets o hem marxat un moment) o remotament (accedeixen a ell o el controlen via SMS, wifi, bluetooth, navegador, aplicacions, correu electrònic, etc.).
• Quan l’aparell canvia de propietari de manera autoritzada o legítima (revenda, donació, cessió, préstec, intercanvi, subhasta, etc.).

Els tres primers casos donen lloc a una situació coneguda per tothom i que segueix més o menys aquesta cronologia: adonar-te’n i buscar-lo per tot arreu; tornar sobre les teves passes; intentar esbrinar què ha passat, on i  quan (i qui ha estat); bloquejar la targeta SIM i el telèfon; anar a la policia; comprar-te un altre telèfon i tornar a començar.

En aquest article ens centrarem en el quart supòsit i ho farem, no perquè sigui menys habitual, sinó precisament perquè en ser quotidià, molta gent no hi posa atenció, essent llavors els propis usuaris qui comprometen la seva seguretat (i la de tercers).

Llegir més

Protecció de dades

La Llei 34/2002, d’onze de juliol, de serveis de la societat de la informació i del comerç electrònic (en endavant, LSSI) està destinada a regular, entre d’altres activitats de la xarxa, el comerç electrònic. Malgrat això, per poder operar a Internet amb la màxima seguretat jurídica cal considerar l’especial naturalesa transfronterera de la xarxa.

No sempre és evident quina és la llei que l’emprenedor o l’empresari ha de prendre en consideració per operar amb totes les garanties, tant per ell com pels seus clients. Les legislacions dels diferents països no són homogènies ni estan harmonitzades, de manera que és molt important tenir clar on s’establirà el negoci i quin és el públic a qui s’adrecen els productes o serveis que es pretén comercialitzar per determinar quines són les obligacions a què es troba subjecte el negoci i amb quins recursos legals contem en el tràfic comercial online.

Si bé és cert que les legislacions nacionals sovint es veuen superades per la internacionalitat de la xarxa i la globalització, aquestes són el punt de partida necesari per situar-nos a la xarxa, fer-nos les preguntes adients i garantir la seguretat jurídica que demanen els nostres clients.

Llegir més

Comerç Electrònic